Delericte

La navegació de la política d’aquest país ens indica una pèrdua del nord notabilíssima, una sensació d’anar a la deriva, abocada la nau a uns penya-segats que s’alcen majestuosos, espadats rocosos que esperen pacients el moment en què s’estavellarà, obscura, la nau, en una nit solitària. Només el recitat dels fets ja genera aquesta idea de pànic, sense més acotacions: convocatòria apressada d’eleccions, reconversió del procés per culpa de la situació sanitària, nova data imposada per un tribunal (que encara s’ho pot repensar!), temor al que succeirà si finalment es fan en plena onada pandèmica, més virulenta que mai. I un govern que viu en la il·lusió que la garantia dels drets polítics consisteix en poder anar a un míting, quan tota la resta pateixen restriccions, i que, després, vista la reacció ciutadana, acaba dient que no (el govern i els partits que el formen), que no cal anar-hi, que el millor és mirar el míting des de casa, com si el personal estigués pendent de la campanya i no pas de les coses que realment importen. I un ministre que descavalca del cavall quan comandava la tropa i que assegura que el mèrit és haver-ho fet bé i que no s’entén que, havent-ho fet tan bé, no continuï dalt del cavall i se’n vagi a unes altres batalles. I renecs i insults a dojo, i desqualificacions dels uns i dels altres, i les vacunes, que ja no en queden. I...

Els espadats de l’abstenció, de la renúncia, de la protesta a través del rebuig, són allà. Impertorbables, creixent com gegants. I ja sabem com acaba, aquesta travessia. Amb la sotsobra de la nau, amb les restes del naufragi en una platja deserta, el derelicte de la democràcia.