Efecte Illa

Després de tot l’embolic provocat per les maniobres del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), hem constatat per enèsima vegada com la judicialització de la política s’imposa per sobre del sentit comú més elemental. I darrere d’aquesta maniobra és molt difícil no veure-hi La Moncloa, el PSOE i la persona del fins fa poc ministre Illa. Precisament Salvador Illa, el pitjor ministre de Salut d’Europa, és al capdavant d’una operació d’estat destinada a posar fi a l’hegemonia dels partits independentistes a Catalunya. Ara bé, per a això, Illa ha hagut de deixar de ser ministre en un dels moments més durs de la lluita contra la pandèmia, amb les xifres de malalts desbocades, amb els llits dels hospitals i les UCI plens i amb les vacunes arribant a mig gas als centres de vacunació. Es pot ser més irresponsable? Es pot posar més a davant la cobdícia electoral que la responsabilitat de gestionar eficaçment la lluita contra una malaltia que ha capgirat el món?

“Creo que vas a disfrutar”, li deia el candidat a la seva successora al Ministeri, Carolina Darias, en una mostra de cinisme que faria riure si la pandèmia no hagués provocat ja desenes de milers de morts a l’Estat espanyol i hagués portat a la misèria centenars de milers d’empresaris i treballadors. Illa representa la pitjor cara d’aquell PSC de Miquel Iceta que va servir de crossa per a l’aplicació del 155 i que es deixava fotografiar amb l’extrema dreta pels carrers de Barcelona. Parlen de l’efecte Illa, però quina ha estat l’eficàcia real de l’exalcalde de la Roca? Ben poca. Per contra, molta bandera, molta grandiloqüència i molt poca vergonya.