Recurrència de la bellesa

Una vegada em van deixar entrar en una de les cases senyorials de la part vella de la ciutat. Hi havia un pati amb flors, a baix, que espiava amb curiositat sempre que hi passava pel davant, i la invitadora escala de pedra que es veia al fons, arrambada a un dels murs i entapissada d’heura, per la qual s’ascendia als pisos secrets de dalt. Un dia el propietari ens hi va deixar pujar. Devia ser per alguna visita guiada, perquè recordo que formàvem una petita colla i que teníem l’aire sospitós d’uns que entren en una església d’amagat. La veritat és que no vam veure gaire res que no haguéssim imaginat per les fotografies del Call, excepte quan l’amfitrió ens va conduir fins a una torreta que s’alçava per damunt de les teulades circumdants i des de la qual hi havia unes vistes espectaculars sobre la ciutat, inaudites en l’estretor tortuosa del carrer. Algú va tenir la temptació d’admirar el privilegi de viure en un lloc així, i l’home de la casa, que feia l’efecte d’haver estat esperant l’incaut que li permetria donar-nos una lliçó, ens va desafiar a abocar-nos als quatre miradors que s’obrien en aquella cel·la, cada un dels quals oferia una panoràmica diferent: la catedral imponent, el riu que serpentejava, el tapís irregular de les cases, la boscúria al lluny, i quan ja havíem completat el cercle de visió, ens va ordenar que tornéssim a començar. La nostra expressió de desconcert era el senyal que necessitava per posar-se cínic: “Ah, però això ja ho heu vist, no?, quin greu comprovar que sempre serà el mateix.” La bellesa cansa. Suposo que era aquest, el missatge, però mentre baixàvem li envejàvem la casa bonica, fins i tot la seva torreta amb vistes recurrents. He pensat sovint en l’amargor del veí del Call com en la Diotima de Plató, que es preguntava si la bellesa pura no desprèn una vida penosa, per més avarícia que sentis de tornar-la a veure. Però val més afartar-se’n que no haver-la conegut mai.