Camins sobre la mar

Ves a saber per què, aquests dies em ressona pel cap amb insistència un conegudíssim poema d’Antonio Machado. Versos evocats amb la veu d’aquell jove Serrat, que donava voltes en vinil per casa de menuda i em van quedar gravats així per sempre. En la seva aparent modèstia, són versos grandiosos, per intemporals i universals, d’aquest andalús enterrat a l’exili català de Cotlliure: “Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar, pasar haciendo caminos, caminos sobre la mar... Caminante, no hay camino, se hace camino al andar...” Crec que la sinapsi poètica me l’ha establert el vitalisme energètic que desprenen els discursos dels presos i les preses polítiques, escoltats aquests darrers dies. Persistència a continuar caminant, llum que sobresurt d’entre la grisor angoixant de la pandèmia i la frustració del 2017.

L’independentisme ha de tornar a reaccionar a les urnes si vol continuar caminant. No li sobrarà ni un vot. Estratègicament, tampoc es pot continuar gronxant al banc del “si no fos” del 2017. Un moviment de ruptura de l’statu quo com és l’independentista ha de caminar tots els dies, perquè, com ens recorden els milers de represaliats, el desafiament té conseqüències i és igual de majúscul com el que es pretén aconseguir. Mentre es camina i es planta cara, es construeix un país. I cada passa que fructifica configura present i serveix al futur. Malgrat no tenir certeses, l’independentisme haurà de tornar a certificar si fa camí mentre camina. Tothom sap, perquè és de sentit comú, que per poder votar amb garanties algun dia i decidir què volem ser, serà a través d’una negociació política. O no serà. L’alternativa de deixar de banda la meitat de la ciutadania no és alternativa. Tirant curt, seria un mal inici, perquè som un país de Serrat i de Llach. I durant segles hem fet camí suant plegats, “golpe a golpe, verso a verso”. La resta és foscor.