LA GALERIA
‘Mirabilis tempus’
Temps de meravelles. Però temps que dura poc, només els catorze dies de la campanya electoral. Sovint ho he pensat: estaria bé que les campanyes electorals duressin tot l’any, perquè tot l’any podríem viure amb il·lusió i esperança, tot l’any seríem escoltats, aviciats, ben atesos. Durant les campanyes electorals és l’època en què sorgeixen el que en podem ben dir messies humans, uns homes i unes dones que volen salvar-nos de tot mal, bé que saben i sabem que fracassen una i una altra vegada. Però no hi ha res a fer, hi tornen sempre. Usen paraules inflades i campanudes que volen resoldre problemes i ens presenten la política com a la noció salvífica de la humanitat. Sento haver-ho de dir (o potser no ho sento), però no crec gaire en els polítics actuals, i en alguns encara menys que en d’altres, sobretot en temps d’eleccions, que és una època de zel, quasi comparable al mes de febrer per als gats i les gates.
Els partits, per boca dels candidats, presenten propostes recurrents: si governen abaixaran els impostos, afavoriran els desvalguts, desvetllaran l’economia, adobaran la sanitat, milloraran l’ensenyament, vigilaran l’ecologia, promouran energies sanes i renovables, perseguiran l’especulació, la corrupció i tot allò que sigui irregular, il·legal o anormal... ni Paganini feia uns solos de violí tan deliciosos! Ens parlen de futur, i el futur només és un fantasma amb les mans buides, que promet molt, però no té res. Durant la campanya electoral penso en Potemkin, aquell personatge amant de Catalina de Rússia, que construïa decorats quan l’emperadriu visitava els miserables pobles de Crimea. Potemkin ordenava pintar catedrals, palaus i pobles falsos. Sort encara que en aquesta campanya no veiem candidats abraçant i besant bebès, o fent la gara-gara davant les parades de cebes, tomates i pastanagues als mercats.
Aquest paper, que pot semblar una proclama contra tota política i contra tothom que es dedica a aquesta mestria, només pretén ser una reflexió en veu alta (diguem-ho així) de qui, desenganyat i tot com està dels polítics i la política, en cap moment diu que no s’hagi d’anar a votar. Cal anar-hi, perquè sempre hi ha un “menys dolent”, com deia Churchill. Però, però... em demanen anar a votar diumenge que ve, i el metge em recomana de no moure’m de casa. Què faig? Dubto. I és que, de les coses segures, la més segura és dubtar, no ho troben?