Vaga de zel

Benvolguts lectors. Una vegada més, la gran incertesa –producte d’una pandèmia amb diferents variants i ramificacions–, afegida al panorama polític i econòmic de casa nostra i de la zona euro, provoca que es faci difícil poder tractar algunes temàtiques. De tota manera, sempre es troben qüestions que poden ser interessants per als lectors en general. Aquesta vegada m’he decidit a tocar una problemàtica que complica força la vida diària d’un grup de ciutadans, diferents entre si. Em refereixo a la vaga de zel d’alguns maquinistes del sindicat Semaf, la qual està passant força desapercebuda en els grans mitjans, però que, com sempre, té una incidència molt negativa en el sector de la gent més precària i amb menys poder adquisitiu.

Abans de tot, potser caldria definir què és una vaga de zel i quines en són les causes. No és gens fàcil, la definició, però es podria dir que una vaga de zel implica complir estrictament el reglament, la qual cosa pot significar que les conseqüències per als soferts usuaris siguin molt pitjors que les d’una vaga legal.

De tota manera, aquesta vaga de zel posa de manifest els problemes estructurals del sector ferroviari a Catalunya, especialment en els trens regionals. De fet, el sindicat Semaf, en una nota de premsa del 29 de gener d’enguany, va argumentar que els principals motius d’aquesta conflictivitat no són nous: supressió de llocs de treball i falta de manteniment, cosa que els usuaris que fa molts anys que fem servir el tren convencional sabem que són mals endèmics del trinomi Renfe-Adif-Foment.

A més, aquesta protesta comprensible està anunciat que acabarà en una vaga legal –veurem si a darrera hora es desconvoca– els dies 16 de febrer i 2, 3, 9 i 10 de març.

No hi ha dubte que, més enllà del problema sindical, aquesta vaga de zel posa de manifest el tercermundisme del ferrocarril convencional a Catalunya i la falta d’inversions, tal com diu l’Estatut, de l’Estat espanyol a Catalunya, en un sector que és bàsic i estratègic per a la qualitat de vida dels ciutadans.

A més, en el nou paradigma post-Covid, el tren serà –haurà de ser– el mitjà de transport més important de Catalunya si volem una societat equilibrada i un turisme sostenible i responsable.

El desballestament del sector ferroviari implica que encara trigarem més a sortir de la crisi –econòmica, social i climàtica–. En aquest cas, ens falta molta voluntat política, per la qual cosa cal que ens preguntem per què el govern de la Generalitat no pot canviar d’operadora. Si més no, que ho expliqui amb tots els ets i uts, ja que tant la SNCF com la DB són a la porta esperant.