Pensions, joves i atur

La reforma del sistema públic de pensions aixeca debat, i és lògic, perquè es tracta de disposar –o no– dels mínims recursos per afrontar amb dignitat l’última etapa de la vida. Elements a tenir en compte: la guardiola de la Seguretat Social està escurada: 66.815 milions d’euros el 2011; 1.500 el 2019; no se n’ha fet un ús curós. Població envellida: l’augment progressiu de l’esperança de vida –76 anys el 1990; 83 el 2019– es correspon amb el descens també gradual de l’índex de natalitat –518.000 naixements el 2013, 360.000 el 2019–. La crisi del 2008 inaugura una dècada perduda en el terreny social amb la figura no gens anecdòtica del treballador pobre; gràcies, reforma laboral del 2012! El sotrac i la incertesa provocats per la pandèmia –ERTO que acaben amb ERO– castiguen durament la població de més edat amb escasses perspectives de continuar activa. El 40% dels joves de menys de 25 anys no aconsegueixen trobar feina. Es preveu allargar l’edat ordinària de jubilació de 65 a 67 anys, endurir les jubilacions anticipades i incrementar fins a 35 els anys cotitzats per calcular la prestació. No seria més just, sensat i sostenible esmerçar tots els esforços per a la incorporació dels joves al mercat laboral en lloc de complicar-ne la sortida de les persones de més de 60 anys que es troben en situació precària? No estem dient que sigui tan senzill ni que funcioni de manera automàtica el factor substitució d’uns pels altres, però sí que el repte és rebaixar l’atur, un problema que s’està convertint en estructural i que resta recursos a la Seguretat Social.