Pau Casals a Jalisco

Pau Casals estimà especialment Mèxic, per això és el país d’Amèrica, a part de Puerto Rico, que més va visitar: com a mínim vuit vegades. Però els darrers quatre anys de la seva vida la tirada va ser cap a la ciutat de Guadalajara, ja que hi va venir quatre vegades. I si no ho va fer més va ser senzillament perquè se li acabà la vida.

Efectivament, el 2 de maig de 1973, quan va tornar a la seva residència permanentment de Puerto Rico, va prometre que tornaria aviat... Fins i tot el 7 d’octubre els diaris deien que, abans de tres setmanes, ho faria per assistir a un concert del seu amic Eugene Istomin. Il·lusió vana: el dia 22 la notícia de la seva mort va córrer per tot el món. Tot seguit, el 9 de novembre, l’Ajuntament de Guadalajara va posar el seu nom a una avinguda molt ampla i l’Ajuntament de la veïna ciutat de Zapopan ho feu a una llar d’infants nova de trinca.

Aquesta sèrie de quatre viatges havia començat pel març de 1970. Per celebrar el desè aniversari de l’estrena mundial a Acapulco del seu famós Pessebre. El 13 de març, a mitja tarda, va arribar a l’aeroport de Tlajomulco. Venia acompanyat de la seva jove muller, Marta Montañés, filla de Puerto Rico, i d’algunes persones més. Fou rebut per autoritats culturals, periodistes i músics. El concert s’esdevingué el dilluns 16 i fou retransmès “arreu del món” i per televisió es va veure a molts països. Casals ho va aprofitar per enviar un missatge a favor de la pau, però només va dirigir un bon tros de la segona part. De la resta se’n va encarregar Enric Gimeno. Dies després se li van retre diversos homenatges. Un d’ells va ser declarar-lo “fill distingit” i l’altre posar el seu nom a un parvulari. Després va descansar una setmana sencera i el 27 salpà cap a Nova York. Abans d’anar-se’n, però, va quedar encantat de la visita que va fer a l’hospici Cabañas, on, a més de les criatures que aleshores s’hi allotjaven, encara hi ha els magnífics murals de Clemente Orozco. Per a l’ensenyament musical després els va enviar tres mil dòlars.

Més endavant es tingué notícia d’un conveni per fer quatre concerts del Festival Casals que aleshores es feia a Puerto Rico. S’anuncià que vindrien “els millors cantants i músics de cada especialitat i que el mateix Casals en dirigiria tres...” D’aquesta manera, el 14 de juny de 1971, tornava a Guadalajara al capdavant d’uns cent cinquanta músics. Aquesta vegada fou rebut pel nou governador i per un magnífic conjunt de mariachis. Es veu que el mestre se sentia millor que l’any anterior, ja que l’activitat fou més intensa. L’endemà al matí va visitar el nou president municipal i a dos quarts de deu dirigia un assaig general. A la tarda visità la casa de les artesanies i a les nou començà el concert. L’endemà se’n va anar amb tota la comitiva a visitar el llac de Chapala, a una hora de cotxe, i al vespre assistí a una funció en honor seu del Ballet Folklòric de la Universitat, però abans l’Ajuntament en ple el visità a l’hotel per donar-li les claus de la ciutat. Eren les segones que rebia del mateix pany...

Com que es passà un xic de la ratlla, el dijous va haver de deixar la batuta abans d’hora a l’Alexandre Schneider i fou retirat del teatre ràpidament mentre els aplaudiments semblava que no s’acabarien mai. S’hagueren, doncs, d’ajornar les activitats següents, com el doctorat honoris causa de la Universitat de Guadalajara. Finalment, el 24 sortí una altra vegada cap a Nova York. Un xic després d’un any tornaria a venir. Ara per obsequiar amb un concert a benefici de l’hospici Cabañas, el 31 d’octubre de 1972. Aquesta vegada l’estada fou només de deu dies.

Posteriorment, el 15 d’abril de 1973, en començà una altra, la quarta. Aquesta fou de caràcter privat per descansar en una casa amb què l’havien obsequiat: resulta que després del segon viatge, es va convocar un concurs per fer-li una residència inspirada en el Pessebre. Va ser en un gran terreny al mig d’un bosc que s’acabava d’urbanitzar, a la jurisdicció de Zapopan... Per estrenar-la s’hi va quedar un parell de setmanes. Es diu que, un parell d’anys abans, Casals i Picasso s’havien trobat a la Costa Blava i que el primer li va dir que la mort s’havia oblidat d’ells... Picasso li contestà nerviós, amb tota la raó: “Calli, que pot sentir-nos!”