Els Arxius

Amb la pandèmia hem valorat encara més la prestació que els arxius fan a la societat. Com a mínim, els investigadors, malgrat la prohibició de desplaçar-nos, hem pogut continuar alguns dels treballs que teníem entre mans gràcies al fet que avui dia molts dels documents que volem consultar ja es troben digitalitzats. Amb una mica de sort –saber trobar els mecanismes adequats– arribem al text perseguit per treure’n les dades. Els funcionaris dels arxius solen ser amables i servicials i quan la nostra visita és presencial s’esforcen a posar al nostre abast tot el que demanem i ens suggereixen, a més, altres materials que poden ajudar-nos. Pot haver-hi alguna excepció, però, en general, els directors i el personal dels arxius són excel·lents. El fet que la majoria d’aquests professionals sentin el cuquet de la història i de la investigació fa que els que hi anem siguem rebuts amb un aire de complicitat. L’arxiver sent que participa, d’una manera o una altra, en cada recerca i s’hi lliura amb tot el coneixement. És d’agrair. Els arxius més consultats solen ser el municipal, el comarcal, l’històric de Girona (provincial), el del Bisbat, el de l’Ajuntament de Girona… L’Arxiu Diocesà, darrerament, ha fet un pas endavant obrint una mica els seus fons a la consulta des de casa. Si més no, podem buscar alguns temes concrets, fins a un determinat nivell, a partir del qual cal anar a la seu de la institució a completar la consulta en persona. Els altres arxius ja fa temps que permeten la consulta intensa i la graella que encapçala el seu servei remet als diversos blocs de documents i ens va guiant. Confesso que aquesta consulta és atractiva. Moltes vegades t’hi poses per un assumpte concret i trobes altres coses que també et criden l’atenció i aquell temps que hi pensaves dedicar es duplica i triplica. Però per als que ens agrada és un goig. Pressento que aquests nous sistemes arxivístics de facilitar les dades al públic han perllongat l’edat i l’eficàcia dels historiadors. Abans, quan començaven a fallar les cames o la facultat d’agafar el cotxe i anar a la ciutat o al poble convingut, l’investigador s’havia de quedar a casa i deixar-se de recerques. Avui dia, encara, si la vista li ho permet, pot seguir donant guerra. Jo, almenys, és el que penso. Quan, en el decurs d’un treball, tot buscant, trobo coses paral·leles que em suggereixen altres centres d’interès, apunto referències i penso: “Això, per al dia de demà.” I així, de passada, el demà se’m fa més esperançador.