Es deia Jonathan

Es deia Jonathan i tenia disset anys. Diumenge va sortir de casa per custodiar el seu germà petit, de catorze, qui a la vegada s’havia citat amb un altre menor de la mateixa edat. Sembla que els dos preadolescents compartien interès per una noia. Amors i desamors en edat primerenca, quan encara tens tot un món per explorar. Un clàssic que forma part del procés d’aprenentatge i de maduració de qualsevol ésser humà. Un trànsit per una etapa de la vida que permet tastar l’èxit però que, en paral·lel, ha d’ensenyar a gestionar la frustració. I a acceptar un no amb esportivitat.

En Jonathan, però, va ser víctima d’una punyalada que va posar fi a la seva curta vida. El seu assassí té catorze anys. I la seva terrorífica acció, que probablement no perseguia un final tan tràgic, ha arruïnat per sempre la vida de dues famílies. No puc imaginar com de devastadora pot ser l’experiència d’enterrar un fill. Però tampoc em puc posar en la pell dels pares que estan a l’altra banda del drama. Com no podria concebre que la societat passi de puntetes per un cas tan desolador i destructiu sense arribar a l’arrel del problema. Aquesta mort no és un fet aïllat i la curta edat dels seus protagonistes obliga a abordar un debat profund sobre les causes que porten uns menors d’edat a enfrontar-se fins a estroncar una vida. En quin moment un preadolescent, o un nen, adopta una conducta antisocial i violenta? Quins factors li fan sentir atracció per la delinqüència? Quines repercussions socials tindrà la pandèmia en els infants i joves? Se’n ressentirà la seva salut mental? Són qüestions que no poden quedar més temps sense resposta. De fet, m’esperava que al debat de candidats de TV3 algú es recordés dels infants i els joves. El revisaré, perquè vull tenir l’esperança que es va abordar el tema en algun moment que la son em va vèncer.