De set en set
En directe
Després de quasi un any de pandèmia, hi ha qui encara no sap com fer-s’ho en una retransmissió online en directe. Parlo de mi, és clar. Em van convidar a participar en una taula rodona del Festival BCN Negra, com a autora de la novel·la Halley 2042. Dos dies abans, l’equip de so em va fer una prova de connexió perquè el dia de la xerrada tot anés sobre rodes. Vaig pensar que eren molt professionals si una setmana abans ja miraven que tot funcionés. El problema, com sempre, era meu. M’explico: al cap de quaranta-vuit hores de la prova de so, cap a les sis de la tarda, em truca un número que no tinc enregistrat al mòbil i em diu: “Anna, estàs a punt? Entres en cinc minuts.” Havia baixat una estona a cals veïns i, gilipolles com soc, vaig pensar que era una broma de mal gust: “Qui cony ets? I on se suposa que haig d’entrar? A l’inframon?” La veu de l’altra banda s’identifica: “Carlos Zanón, el director del Festival BCN Negra.” Em faig caca a sobre (és un dir). He anotat malament la data? La prova de so, és clar, fa dos dies. “Hola, maco –jo encara tenia el rictus d’un cadàver exquisit–. A puntíssim estic!” Em poso l’abric en mig segon, surto a la terrassa dels veïns, m’assec de cul a terra, i miro d’equilibrar el mòbil en una escala de mà mentre em poso els auriculars. Connecten en directe. Em noto el cor a la gola. El sol pira de pressa. Haig d’aixecar-me a obrir el llum. M’esfumo d’escena. Els tècnics em deuen maleir. Decideixo anar a casa. Pujo les escales de tres en tres amb el mòbil a la mà i el somriure glaçat, em tanco a l’habitació, obro la porta a un dels meus mil gats, em tiro a terra i em trec l’abric. Em faig una cua, estic suant. Aguanto el mòbil amb la mà tremolosa i la imatge deu semblar un videoclip de trap gravat per un dement. I tot això en directe. N’aprendré, ho prometo.