Mateix tracte per un mateix exili

Per unir Espanya s’ha hagut de fabricar una nació. Comencem amb una frase de Henry Kamen, autor d’un llibre fonamental, La invención de España, en què es qüestionen els mites que han servit d’eix d’identificació i enclavament de la identitat –també repassa les fabulacions orquestrades a Catalunya–. Ens centrem en l’anomenada Reconquesta, que ha estat presentada per alguns historiadors com una guerra d’alliberament contra l’islam que va posar les bases de l’estat nació actual i per d’altres com un artefacte ideològic vinculat a una determinada concepció política. El cert és que la caiguda de Granada i la croada dels Reis Catòlics per assolir la unificació religiosa de Castella i Aragó va comportar l’expulsió primer dels jueus i més tard dels moriscos, els musulmans obligats a batejar-se que, després de moltes generacions a al-Àndalus, van haver d’exiliar-se per salvar la vida. Cinc segles més tard podem dir que els sefardites i els andalusins han corregut sorts diverses. Mentre els primers són reconeguts, tenen un tracte preferent en la legislació espanyola i per l’article 22 del Codi Civil se’ls permet accedir a la nacionalitat per la via ràpida, els segons –a Xauen encara hi ha famílies que guarden la clau de la casa de Granada que al segle XVI van haver de deixar– reclamen el mateix tracte, i han escrit al govern perquè els acrediti com una comunitat històrica amb un vincle especial amb l’Estat. No són una llegenda, sinó els hereus d’un llegat de vuit segles que va ajudar a construir una societat multicultural que explica com som.