Esborrona i fa patir

No, no es pensin pel títol que els parlaré de Tarragona o de Constantí. No ho faré. Però sí, que d’alguna manera em referiré a la cançó d’Els Pets “Tarragona m’esborrona”.

Fa pocs dies, una bona amiga de la Torre -no em perdonaria que no ho posés- em deia, mig taral·lejant-ne la música que vostès ja deuen tenir al cap: El catorze m’esborrona! El quinze em fa patir! I certament és així. Subscric les seves paraules.

Aquest catorze de febrer, un diumenge de Carnestoltes que no hem pogut celebrar -com entenc que ha de ser- per la pandèmia en què estem immersos ha estat, alhora, una jornada d’eleccions al Parlament de Catalunya que sí que hem celebrat immersos en la mateixa pandèmia. I això no saps si prendre-t’ho com un despropòsit o com un propòsit poc clar.

Sigui com sigui, preocupa. D’una banda, pel tema sanitari que, per molt que se’ns hagi anunciat pel dret i pel revés que no hi tindria conseqüències i que votar seria un acte segur, sempre, i més en l’actual situació, genera recança. De l’altra, pel fet que els ciutadans que tenim la voluntat fèrria de ser-ho exercint els nostres drets i complint els nostres deures, ens hàgim sentit obligats a haver d’anar a votar en aquesta data. És clar que ens podíem quedar a casa i no hauria passat res -dirien alguns- però vostès ja entenen què els vull dir: que, comptat i debatut, hagi estat cosa de la justícia. I arriba un moment que tanta judicialització cansa, indigna i fa esborronar perquè n’estem més que servits. Tanmateix, com que el temps no s’atura, passat el catorze ve el quinze, que és avui. Hi arribem, toquem ferro, havent votat i, ara que m’estan llegint, amb els resultats coneguts. I ara ens toca patir. Primer, perquè en el nostre parlament, si les enquestes han acabat tenint raó, hi deu haver una força d’extrema dreta i aquesta és la pitjor notícia que els demòcrates podem tenir i segon per com es comportaran les forces que no ho són.