Objectes caiguts

Mentre anàvem a votar amb resignació en aquestes eleccions tan tristes, el Museu de l’Exili de la Jonquera clausurava l’exposició Stolen Memory, que durant cinc mesos ha presentat diversos objectes personals d’antics deportats als camps nazis, custodiats pels Arxius Arolsen, amb el propòsit que els descendents poguessin identificar-los i recuperar-ne la propietat. El museu convertit en una oficina d’objectes perduts, on va a raure tot allò que cau, que rodola, que s’extravia. Gairebé tots els objectes recuperats són de fet peces menudes: un anell, una fotografia de carnet, un rellotge, una cadeneta, unes claus. Són la mena de coses que un s’endú quan se’n va perquè caben a les butxaques i, sovint, es poden portar posades, com una adherència del cos compacte i indissoluble que se suposava que eres tu en el moment de marxar. En realitat, va anar caient tot, una peça rere l’altra. Primer van ser les maletes i els farcells d’embalum, estimbats als barrancs junt amb els carros, les bicicletes i els cavalls agònics; una despossessió a l’engròs, precipitada i grotesca, com un aquelarre sense la part engrescadora de la profecia i del misteri. Després van anar desapareixent les joies, els amulets de la sort, les dents de llet, una adreça anotada en un paper, les cartes d’amor, el tub de pastilles per a la tos, la panereta amb el fil i l’agulla de cosir, i més i tot: la força a les cames, l’esperança en el retorn, la casa mateixa que havia de preservar aquesta clau inútil que ara pesa com un país mort. Tot desfet en aquest puré de desaparicions. Durant el temps que els objectes han estat exposats al Mume, s’han pogut localitzar les famílies de tres deportats que els nazis van internar al camp alemany de Neuengamme i retornar-los les seves pertinences. La reparació no és ben bé possible, però cada objecte restituït és una mà estesa sobre el buit d’una absència, un cos inclinat que es redreça.