Sobre això de llançar pedres

Va arribar des dels mars del sud, d’on si no?, amb el seu cavall pigallat, era la nena més forta del món, la més divertida, atrevida i descarada amb la qual imaginàvem camins de llibertat ni que fos dins d’una bassa. Demà en revelarem la identitat i en celebrarem l’aniversari, ara mantenim el misteri –si és possible malgrat les pistes– i retem homenatge a la seva mare, una prestigiosa escriptora del segle XX que estava convençuda que els nens necessiten llibres perquè fan miracles quan llegeixen, quina meravella! Necessiten llibres i ser educats en l’amor i no en la por, i aquesta dona, quan va rebre el premi de la Pau dels Llibreters Alemanys, el 28 d’octubre de 1978, va pronunciar un commovedor al·legat sobre l’experiència que li havia explicat una mare: el fill de 5 anys va fer una dolenteria que requeria un correctiu sever. Li va manar que anés al pati a buscar un pal. Quan va tornar li va dir plorant: “No n’he trobat cap, però et porto una pedra perquè me la puguis llançar.” La mare va comprendre i el va abraçar esglaiada; ell havia pensat que qualsevol arma era bona perquè ella li volia fer mal de veritat. Va agafar la pedra i la va posar en una prestatgeria per recordar que la violència no és cap solució, sinó el problema. Amb aquest relat l’escriptora va aconseguir que al seu país es prohibissin per llei els càstigs corporals. Una història molt avinent per a la jornada de reflexió d’avui: que deixin descansar les pedres –que vol dir també els cops de paraules– en la seva sana i tel·lúrica immobilitat. Demà anirem a votar amb la nostra enigmàtica protagonista.