Res més per destruir?

En aquest article –escrit dissabte, enviat diumenge i publicat avui– no hi pot haver, perquè no els sé, cap referència ni valoració dels resultats electorals, cosa que ja han fet els periodistes especialitzats, analistes i experts diversos, tots amb la competència que els suposem en els diferents camps de la samfaina de tractes, contractes i retractes que es couen a les altures de les jerarquies polítiques, tan lligades al poder financer, mediàtic, monàrquic i, segurament, eclesiàstic i militar.

En fi, què passarà? A hores d’ara, vostès ja saben el resultat electoral. Jo, quan escric això, encara no, però aquest resultat –com ja és sabut de cada vegada– no especifica el que pot passar, si és que passa res més enllà de la comparsa de posicions enquistades en les quals estem de fa una dècada, per no anar als orígens de la transició-transacció política de fa més de quaranta anys, quan això que en vam dir “el sistema”, a través dels Pactes de La Moncloa (Octubre de 1977), va posar-se d’acord (Felipe, Suárez, Calvo Sotelo, Fraga, Pujol, Carrillo, Reventós, etc,) a inaugurar el que els americans de l’època Carter, aquells mateixos temps, van anomenar “democràcia controlada”. Em diran que tot ha canviat i jo recordaria la frase de Joan Capri –de ressons antifeministes–, quan deia en un dels seus monòlegs: “L’amor se’n va, però ella es queda, eh!”

Deixant de banda l’estirabot matrimonial, caldria preguntar-se què se n’ha anat i què s’ha quedat. Aquí hi haurà respostes per a tots els gustos, perquè cadascú plora per com li ha anat en la processó de la vida, però el fet dramàtic, en vista del que estem vivint, és que s’han acumulat les tendències regressives de l’espècie humana a uns nivells inimaginables –sense que les forces polítiques, i més les d’esquerra, hi hagin pogut fer gran cosa–, quan ens pensàvem que el creixement econòmic i el “progrés” tecnològic serien infinits, quan no teníem en compte la lenta però implacable degradació de la naturalesa que hem saquejat (cadascú al seu nivell, perquè pocs li han tret molt) i quan no volíem veure el que hi posàvem: residus i explosions nuclears al subsòl i a l’atmosfera, abocaments químics a l’agricultura, esventrament de terres fèrtils, experiments amb animals per fer-los més productius (com amb les persones), incendis provocats (com els de l’Amazònia, Sibèria, Austràlia i Califòrnia, derivats d’una guerra declarada contra el clima) i quan, explotant l’anomenat Tercer Món, indirectament i com a conseqüència estàvem facilitant grans migracions humanes del sud cap al nord, en una nova apocalipsi dels temps moderns, ja denunciada per Charlot els anys trenta del segle XX.

És que ens sorprèn que, amb aquest daltabaix dels nostres sistemes biològics i de les economies agràries locals, aparegui ara una ofensiva tan generalitzada (intencionada o pels descontrols tòxics) que porti a pensar que ha estat molt ben pensada i executada pels qui decideixen el destí humà i de la Terra a l’ombra?

No s’ha d’oblidar –com va dir Naomi Klein al seu llibre La doctrina del Shock. El auge del capitalismo del desastre (Paidós, 2007)– que “els nous amos del món faciliten desastres ambientals, guerres i inseguretat ciutadana com a combustibles de la doctrina del xoc”. Ho hem vist: drogues, prostitució, armament, psiquiatries desestabilitzants, vacunacions i medicaments suïcides, alimentació amb agrotòxics, violències urbanes, aturs massius, nihilisme espiritual i, en fi, desconfiança en un futur humà, que ja els anys vuitanta el jovent més desemparat va preveure en el moviment No Future, arruïnada prèviament la generació que volia canviar el món els anys setanta.

És que s’ha parlat de tot això a la campanya electoral? És que s’ha buscat i denunciat l’origen de tot el que, de fa anys, estem patint? No gaire, per no dir gens. La invasió de la deformació informativa ha predominat, amb uns grans mitjans seguint les cantarelles d’uns suposats “experts”, marginant-ne d’altres, els primers dels quals, al seu torn, seguien, pel que sembla, el que dictaven de més amunt.