Són uns fatxes i ja està?

Uns diuen que mai no deixaran d’honorar la figura i el llegat de Franco per més que la llei prohibeixi l’apologia de la dictadura. D’altres desfilen en manifestacions neonazis d’homenatge a la División Azul, que va lluitar contra els jueus, que van inventar el comunisme, que Hitler va aturar..., i morir en combat és la mort més formosa, sota el sol o sota les estrelles, perquè la sang esdevé fèrtil com una primavera (nostàlgia poètica de Millán Astray amb els seus legionaris a les xarxes i al carrer). En fi, ens en podem esgarrifar però aquesta gent invoca la mateixa llibertat d’expressió per la qual Pablo Hasél va a presó i la invoca tot i vantar-se de ser feixista; és el ja conegut joc pervers d’utilitzar la democràcia per destruir-la. I aquesta gent –amb la seva retòrica violenta i encesa d’orgull patriòtic– està tocant la fibra d’alguns electors, en nombre creixent com hem tornat a constatar. Què fem? Els titllem de fatxes i ens quedem tan (in)tranquils? O analitzem amb cura –i d’experts n’hi ha– el perfil sociològic dels votants de Vox (pel broc gros: home, de menys de 45 anys, estudis secundaris, atur) i també dels que fa temps –i això no és atribuïble a la pandèmia– s’abstenen d’acudir a les urnes convençuts que la política és quelcom molt allunyat de la seva realitat quotidiana i no resol els seus problemes? Mirem les persones, els barris, les expectatives, les frustracions, la precarietat, la marginació, mirem la resposta que s’hi ha donat des de les administracions i potser entendrem –en part– per què hi ha qui busca i troba el diable com a solució.