Opinió

Tribuna

Essències

“Qui somniï en revolucions o qui simplement cobegi reformes democràtiques, en les actuals hegemonies polítiques i culturals del nacionalisme espanyol, ho tindrà molt magre

Per poc que avaluem el resultat de les eleccions o, encara més, per poc que avaluem la realitat o la vida mateixa, és fàcil trobar que això que segons els diferents moments i circumstàncies s’anomena nacionalisme, o identitat, o fins i tot patriotisme, és present arreu. Hi és en el creixement del vot independentista i en la ira espanyolista de Vox. També en l’arrogància dels Comuns, que pretenen levitar damunt d’aquestes misèries sense adonar-se que considerar Junts dreta vergonyant i veure en els socialistes, amb l’historial i les pústules que carrega el seu cos orgànic, el complement perfecte per a la fantasia del trio d’esquerres, no s’entén sense el filtre de les emotivitats nacionals.

El nacionalisme o el sentit de pertinença a una comunitat o com en vulguin dir, l’experimenta qui diu que ha nascut en terra elegida o qui s’enorgulleix de viure en un indret sense déus; és present a Pongamos que hablo de Madrid d’en Sabina i en el País petit d’en Llach, en el God bless America i en el Cuba: Patria o muerte, en el Die Wacht am Rhein que canten el nazis a Casablanca o a La Marsellesa que l’afoga heroicament. Fa anys que emprant tot el volum que els permet la força dels mitjans que controlen, ens repeteixen que som supremacistes, que estem abduïts, que patim el mal de la tribu per voler l’oxigen i la llibertat que qualsevol vol per al seu poble. Ens ho han dit des del nacionalisme banal del constitucionalisme altiu i sofisticat o, quan ha calgut, des del nacionalisme brutal de la repressió. Som criatures gregàries, forgem la nostra identitat amb l’aire que inspirem dotze vegades per minut i la pertinença a una comunitat ens construeix sempre, tant si és de forma essencialista, immutable i quadrada, com dinàmica, oberta i polièdrica. El que és determinant no és ser nacionalista o no, això és ineludible, el que és determinant és el contingut, els significats, els principis compartits que predominen en la teva adscripció nacional, la possibilitat de transportar-la pel món amb indolència o acomplexadament, amb humor o severitat malcarada.

I aquest és el nostre problema. Podia haver estat diferent, segur, però ara mateix les propietats del nacionalisme espanyol les expressa a la perfecció el monstre que entrarà amb 11 diputats al Parlament català. La brasa que fa anys que atien des de la FAES, o des de Ciudadanos i el seu grup de fans, o des de la premsa madrilenya convertida en una branca més dels aparells de l’Estat, o des dels poders que sostenen el règim del 78, ha esdevingut l’incendi incessant de Vox. Aquí tenim l’espanyolisme en essència, de forma concentrada i en pur extracte. El “Viva España, viva el rey, viva el orden y la ley”, i que visquin els jutges, i la fiesta nacional i, per descomptat, la sagrada unitat de la pàtria i la repressió “por lo civil o lo militar” del separatisme entès com una veritable heretgia contra els mites més sagrats. Tot això que els socialistes, especialment aquells exemplars més vells i grotescos, com González o Guerra, herois i símbols de la transició, no només mai van intentar modificar sinó que van procurar fer seu amb el pretext de transformar-ho. Amb els anys hem entès que no únicament els transfigurats han estat ells, sinó que probablement era el que ja els demanava el cos i que d’aquesta naturalesa era l’aire que respiraven i els va conformar.

Qui com Pablo Iglesias pretén modificar les propietats del nacionalisme espanyol, o del patriotisme si volen, i en qüestiona les qualitats democràtiques o les polítiques repressives, queda sense aire i és immediatament anatemitzat. La llarga i devastadora ombra del franquisme, la derrota sense pal·liatius de les experiències republicanes i una tradició d’arrels profundíssimes, expliquen que ara a Espanya sigui tan difícil ser d’esquerres. Qui somniï en revolucions o qui simplement cobegi reformes democràtiques, en les actuals hegemonies polítiques i culturals del nacionalisme espanyol, ho tindrà molt magre. No és que a Catalunya hagi de ser un camí de roses, però les darreres eleccions i els resultats de dues ofertes d’ultradreta amarades d’invocacions essencialistes, una espanyolista com Vox i l’altra catalanista com el FNC, és prou revelador.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.