Anar per feina

Aquest febrer es compleix un any de l’anunci d’eleccions fet pel president Quim Torra. Tot i que les votacions no es van acabar celebrant fins diumenge passat, aquella compareixença sí que va ser el tret de sortida d’una campanya electoral que s’ha fet eterna. Si el pretext per finalment no convocar-nos a les urnes va ser centrar-se en la gestió de la crisi sanitària, la conseqüència real va prendre un caire totalment contrari: l’any sencer de la pandèmia ens l’hem passat focalitzats en l’horitzó electoral, pendents d’enquestes i colpits per constants sortides de to teatrals per marcar perfil. Havent-nos vist obligats a votar en unes condicions molt més complicades que les habituals, fet que ha suposat una baixada important de la participació, seria lamentable esgotar els terminis mentre s’especula amb una repetició electoral. Ara que ja tot el peix està venut, amb uns resultats ben clars que revelen el repartiment d’escons i quina és la candidatura capaç d’estructurar una majoria parlamentària al seu voltant, el mínim que podem exigir és que es vagi per feina i es recuperi el temps perdut. Hauria de ser ben senzill: l’independentisme ha de governar perquè ha guanyat en vots i escons. Dins d’aquesta majoria la força preeminent és ERC i el presidenciable és Pere Aragonès. Si fins ara s’han pogut constituir governs seguint aquesta premissa, amb un repartiment diferent fruit dels resultats electorals anteriors, no hauria de ser gens difícil enllestir-ho ràpid aquest cop: ja hi tenen pràctica. Tota dilació només comportarà un guirigall estèril i partidista.