Ho tornarem a fer?

Corre per totes les xarxes: ERC-Junts-CUP, porteu-nos a la Independència! De moment, sembla que tots tres poden arribar a l’acord de governança. Si fos així, ERC s’hauria quedat sense eixamplar la base... Vull dir, sense poder pactar amb els Comuns. No sé si li ha de fer gaire tristesa prescindir d’aquella imatge de la Jéssica Albiach ensenyant a tot el Parlament la butlleta del no, aquell dia de les 15 sessions que la Carme Forcadell va resistir. L’Albiach i el Coscu, amb aquell no brillant, o eren els ulls que brillaven? No cal, no us sembla, un pacte més enllà dels partits que volen la independència, que per això vam sortir amb el paraigua, el fred, els morrions i aquella mena d’esperança que ens porta a posar la papereta a les urnes, nosaltres amb el sí.

Els Comuns. Un partit que no sap on va, que navega en aigües tèrboles, que no saps si és un salmó o una sardina, o una oreneta o un falcó, que mai mai no s’ha compromès, que ha tingut una Ada Colau pactant amb el nacionalista d’en Valls per arrabassar el seient del Consell de Cent a en Maragall. Un partit que no és. Que era amb en Xavier Domènec i l’Elisenda Alamany, però no pas en aquests moments. No dir paraules és no existir. Amb signes o amb el llenguatge articulat, la paraula defineix objectes i conceptes, ens defineix. Un partit sense paraula, amb només la decisió amagada, ensenyant tan sols la papereta quan diu no al procés que ens duia a les urnes de l’1-O. Aquesta és, de fet, la seva paraula? No es pot entendre com els Comuns poden ser del mateix grup que el Podemos de Pablo Iglesias. Només s’entén si tens clara la imatge de l’Estat Monster on ens trobem i l’esclat de l’orogènia del Pirineu on vivim, sotmesos. No pot ser el mateix Podemos que els Comuns. Com no ho són el PSOE i el PSC, malgrat un Iceta.

La diferència entre Spain i Catalunya és tan brutal que fins i tot poden passar coses com aquesta: que hi hagi un senyor de la Complutense respectuós amb el pensament divers dels diferents pobles. I és que, a Madrid, Pablo Iglesias representa un sector socialista que ha acabat sabent que existim, després, això sí, d’haver estudiat el fenomen, perquè a l’inici de Podemos encara ignorava que el català i el valencià eren la mateixa llengua.

Però… ja comencen a circular notícies estranyes amunt i avall de les xarxes, que les xarxes sí que les va fer el diable, que hi corren munions de tuitaires que ni tenen pàgina, o en tenen de 60 amics. Tots pagats. Qui els paga? Opino que ha de ser forçosament algun virus invisible però que existent, que mata. Mata els independentistes. Que només serveix per separar Junts d’ERC, a qui anomenen ER o Er. No em podria imaginar un mètode tan malvat si no ve dels dolents, de l’enemic. I ara, ara ja fan córrer que no ens entendrem amb Junts. Desconnecto.

Quim DomènecH recorda a la tele que “la CUP, ERC i els Comuns són els únics espais que no es veten entre ells”. Recorda la misèria que molta gent passa. I diu: “Amb un govern d’esquerra sobiranista i republicà, Catalunya tindria el govern més d’esquerres de tot Europa.” Miro la rodeta... Que ERC-CUP-Comuns no arriben enlloc! I els farien la guitza des de l’oposició, tot i que a l’oposició, si no repassen El príncep, també queden curts.

Compto. Res de res.

Ostres, si no fos pel sentiment, la rodeta és més divertida que el Sudoku de cada nit... Però em veig aquell matí de diumenge, amb una pluja fina mentre ens diem hola amb dos amics de l’ànima, de risc... com jo. De Junts, no pas com jo. Sento tristesa. Pactem d’una vegada els tres partits que volem un Estat, que volem un país obert al món, amb les regnes ben agafades a les nostres mans: ERC Junts CUP.

Ara hi tornen... Què sento per la tele? Posar-nos d’acord a Madrid amb el vot. A Madrid? Qui amb qui? Que Junts ha de fer allò d’ERC, d’apuntalar el PSOE, o que ERC digui sempre no, com fa la diputada catalana? No em puc creure una perversió semblant sorgint d’aquella Laura Borràs que fa cara de bona noia, que ve de les Lletres Catalanes i la universitat. Que viu més enlaire que qualsevol humà d’aquest nostre petit país, esclat de l’orogènia del Pirineu.