Dictadura judicial

Josep Maria Terricabras afirma en una piulada recent: “Espanya és una dictadura judicial, en forma de democràcia.” Em sembla una “sentència” inapel·lable, per molt que s’insisteixi que Espanya és una democràcia plena (de què?) i en la separació de poders. Separats aquests o no, hi ha el poder de certs jutges col·locats en llocs decisius, això sí, per un partit polític, el PP, que així continua manant, sense que tal cosa exculpi l’actual govern espanyol de la seva feblesa davant dels abusos judicials.

Tal dictadura, posem per cas significatiu, crea el temor fonamentat que el Tribunal Suprem anul·li el tercer grau als presos polítics catalans. O, per dir-ne un altre de vivíssim, s’exemplifica amb el fet que el tribunal de l’Audiencia Nacional en el procés contra Pablo Hasel hagi imposat que aquest entri a presó. Tinc la temptació de parlar de les protestes contra l’empresonament de Hasel i, per tant, de la violència d’alguns manifestants com a expressió del seu malestar, però també de l’agressivitat policial. Però no ho faré per fidelitat a la idea amb la qual he començat l’article per referir-me a un cas que, enmig de tantes coses, potser passa mig desapercebut: l’absolució de Cristina Cifuentes per la falsificació de les notes del seu màster en dret autonòmic per la Universitat Juan Carlos I, que, com el seu nom apunta, és un centre públic que s’ha usat per uns interessos privats.

Afirma la sentència que no hi ha suficients proves que Cifuentes pressionés per tal que la seva nota del TFM passés d’un no presentat a un notable. I és així que el tribunal només ha condemnat l’autora material de la falsificació, la professora Cecilia Rosado, i la seva inductora, Maria Teresa Feito, assessora de Cifuentes en el moment del frau. La dictadura judicial també té una certa tendència a ser més benèvola amb els corruptors que amb alguns corromputs.