En una societat oberta

En una societat oberta no hi hauria manifestants cremant contenidors després de l’empresonament d’un cantant de rap. No pas perquè les protestes fossin ordenades i sense cap paper a terra, sinó perquè no s’hauria engarjolat el cantant de rap per unes cançons. Sense la violència prèvia de perseguir penalment Hasél per les seves lletres no hi hauria aldarulls aquests dies. No entendre això és quedar-nos mirant el dit dels contenidors ardents sense veure la lluna de la realitat. La llibertat d’expressió és un dret que es va establir no pas per protegir allò que vol sentir la majoria, sinó al contrari: per protegir el dret d’altres a dir allò que la majoria no volem sentir. Com les lletres de Hasél. La salut democràtica d’una societat implica fins a quin punt tolera la dissidència sense silenciar-la, engarjolar-la o enviar-li les clavegueres mediàtiques i policials per destruir-la.

En una societat oberta tampoc no hi hauria la tensió política que vivim a Catalunya, amb els partits dividits en dos blocs de difícil entesa, líders polítics i socials a la presó i a l’exili, i milers d’imputats i amenaçats per la justícia. En una societat oberta, la demanda d’independència d’una part important de la societat hauria tingut una resposta política, en lloc de bloquejar-la i empènyer-la a la unilateralitat i la repressió. Per molt que provoqui malestar o que remogui la seva idea d’Espanya, una societat oberta ho discutiria, transaccionaria, s’hi adaptaria. Però ni l’autoanomenat govern més progressista de la historia d’Espanya ha estat capaç de mantenir una taula de diàleg. La dissidència (i el progressisme) té un problema greu a Espanya.