Lleis caduques

“El trevall allunya l’avorriment, el vici i la misèria” és el que diu el mural de la façana de l’antiga fàbrica tèxtil de Can Ribot, a Vilassar de Dalt, inaugurada l’any 1903. Atès que hi ha una part de les rajoles malmeses que precisament tapen algunes lletres de la paraula misèria, el director del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt, Enric Ortega, em va consultar si el mot en qüestió s’hauria d’escriure amb accent o no, perquè precisament han de restaurar el mural.

La fàbrica, per les dades que en tenim, s’inaugura l’any 1903. Tot i que les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra van ser sancionades per l’IEC el 1913, l’any 1891 el Mestre Fabra publica Ensayo de gramàtica de catalán moderno, obra en la qual ja apunta el que serà més tard estrictament normatiu, i, per tant, la paraula misèria ha de portar accent. Deixant a banda, però, la disquisició filològica de si preservem fidelment o no la grafia de l’època, el que a mi també em va cridar l’atenció va ser la mateixa inscripció, la inscripció promoguda pel senyor Ribot.

Imaginem-nos la frase en qüestió a la façana de la fàbrica vista cada dia pels rebentats jornalers fent anar els telers entre 10 i 12 hores diàries, sis dies a la setmana, treballadors literalment explotats per empresaris que l’únic que els interessa és que no pensin, que s’allunyin dels “vicis” (¿quins?) i que valorin els quatre xavos miserables que rebran de setmanada. Vist des dels ulls del segle XXI, el treball, si és que en tenim, també pot avorrir si no hi busquem un aire creatiu o lúdic, per intentar distreure o enganyar la ment. De fet, el treball no deixa de ser un instrument de càstig, si retrocedim als orígens de la paraula. Segons Coromines treballar prové del llatí trepaliare, de trepalium, instrument de tortura que s’utilitzava per infligir dolor i sofriment.

A L’amo Ribot li interessava tenir adotzenats els treballadors de la seva fàbrica, igual que a l’Estat, la fiscalia i el poder judicial els interessa no reformar el Codi Penal si, d’aquesta manera, pot castigar impunement el moviment independentista o la població en general que protesta legítimament contra la llibertat d’expressió, arran de l’empresonament de Pablo Hasél.

La concepció del treball ha anat prenent formes diverses al llarg de la història, però sempre s’ha vist com una nosa, una càrrega. El treball no deixa de ser, doncs, un hàbit caduc que cal revisar constantment perquè la relació productiva serveixi per a alguna cosa més que per sobreviure i prou, en un context en què el capitalisme està en crisi permanent i també té data de caducitat. Ho veiem reflectit en el refranyer popular: “Uns se prenen el treball, i altres en treuen el profit”, o “Molt treball i poc cabal”, o “El treball és virtut, però a mi em put” (aquest darrer referint-se al fet que tothom alaba el treball però en són pocs els qui tenen el gust de treballar).

Passa el mateix amb les lleis, com ara el Codi Penal, plenament caduc, malgrat que el govern d’Espanya sigui el més progressista de la història. Les lleis s’han de revisar permanentment i contrastar-les amb les dels països que poden ser referents genuïnament democràtics. Al Regne Unit, per exemple, no hi ha tipificat cap delicte en relació amb la llibertat d’expressió i l’honor de la família reial. A França no existeix l’ofensa al cap d’estat, delicte que va caure del Codi Penal el 2013. La llibertat d’expressió és sagrada als Estats Units, on es pot dir pràcticament de tot sense por de les represàlies o conseqüències per part de l’Estat o la justícia. ¿I a Espanya? El govern més progressista del món mundial diu que ha de reformar el Codi Penal, però ja fa massa temps d’aquesta cantarella.

Tot s’ha de revisar en aquesta vida: la feina, les relacions, les lleis..., però sobretot la mentalitat dels qui tenen el poder judicial, i també l’executiu, els quals són els qui delimiten i condicionen la llibertat de pensament, d’opinió i d’expressió, unes llibertats sagrades per a la societat i corrompudes pels interessos conservadors emparats pel règim del 78. Persistirem sempre a favor de les persones que treballen i canten per un país millor.