La boina i el barret

Recorda Louis Charpentier que, quan estudiava, va passar alguna vegada per Sarrià, a prop de la pastisseria que havia regentat el poeta J.V. Foix. L’amic Louis topa amb una cita de Pla, el soporífer Josep Pla, el prosista de la boina i els cigarrets que inspiren adjectius: “El poeta J.V. Foix es un gran poeta catalán que escribe en checoslovaco.” Sí, amics, Pla era bastant infeliç. A banda d’aquesta parida, ja prou lamentable, literàriament parlant Pla no li arribava a la sola de la sabata a l’avantguardista Foix. Disculpeu el vocabulari, però m’encenc de seguida. Mentre Pla es cagava per escrit durant una dosi ingent de volums en els putos pèsols mal bullits que sopava cada nit al mas, el poeta Foix analitzava simbòlicament el buit, la solitud, el llenguatge i la mística. A Pla se l’ha catapultat tota la vida, què hi farem. Era un bon collonador, d’acord. Hauria triomfat al club de la comèdia. Que consti que un sol volum d’El quadern gris tindria la seva gràcia, com qualsevol dietari. Ara bé: quan la cosa es torna efervescència i el senyor de la casa pairal més famosa de Llofriu no supera la seva febre egòlatra i escriu trenta mil pàgines sobre el seu dia a dia, parlem de morfina intravenosa. Els cursis en diuen costumisme... Entenc que Pla no era capaç d’entendre Foix, i li envejava tant la capacitat descomunal per torçar el llenguatge que només va saber escopir aquest estirabot propi d’una criatura dement. Foix, en canvi, era l’home elegant amb barret que, més que parlar en txecoslovac, investigava poesia, creava significat i miratge, exigia afany de comprensió i elevava la competència intel·lectual del lector amb metàfores i símbols. Entre nosaltres: Pla volia ser alfa i Foix era una irreal omega. La boina o el barret: no cal dir res més.