Hasél i la bestia

Una meva bestia comunista, exiliada el 1939, després de passar una quinzena d’anys a l’URSS, a finals dels seixanta va decidir aterrar a França. Al cap de poc va obtenir el passaport per poder tornar a casa per vacances. Comunista d’abans de Berlinguer i Marchais –d’abans que s’inventés l’eurocomunisme–, parlant de política, per ironitzar sobre les “llibertats burgeses” explicava enriolada que, al país que l’havia acollit com a apàtrida, un hom podia vociferar que “M. le Président est un con” –imbècil– i la policia no us podia pas detenir.

Però no tot el vers ni tota la prosa de Hasél pretenen artitzar la fanfarroneria o la corrupció del cap de l’Estat, avui resident al tròpic. Haig de dir que molts dels catifets diguem-ne textuals que ha proferit el raper francament em repugnen. I no només el contingut explícit de les seves diguem-ne cançons, escrites en espanyol, és a dir que pertanyen a la lírica castellana; gràcies als mitjans, sense buscar-ho, m’he entrebancat, posem, amb el fet que a les xarxes socials ha adjectivat quasi sistemàticament de zorra bona part del gènere femení, a més de dedicar comentaris agressivament sexistes a aquestes dones. De més, ha amenaçat el testimoni d’un judici, ha atacat un periodista de TV3... i el que em deu quedar al tinter. Arribats aquí, no estic pas segur que el personatge mereixi haver esdevingut el plat del torrat de les manifestacions per reclamar la llibertat d’expressió, havent-hi artistes certs i verídics, silenciats o minoritzats i d’una dignitat personal i moral sense arestes. Llavors, per què Hasél; ha estat l’atzar, o ha estat la beneiteria –el bonisme–? Si anem al diguem-ne cançoner del lleidatà, desitjar trets a la nuca a un, o un piolet clavat al cap de l’altre; desitjar la mort o, pel cap baix, un infart a l’alcalde estat de Lleida; voler que exploti el cotxe d’aquest, o que aquell rebi un navajazo a l’abdomen..., ho trobo abjecte i més coses.

Però, és clar, qui pot seriosament qüestionar el raper de Lleida que es fa dir Pablo quan hi ha hagut persones que cobren nòmina de l’administració, tenen armes i el dret de tenir-les, i cap jutge les ha encausat... tot i haver afirmat públicament –sense cantar, això sí– que afusellarien 26.000.000 espanyols? Si el sistema judicial del mateix Estat que persegueix Hasél no els ha fet cap objecció, com podem entrar en el contingut de les diguem-ne lletres del raper, cèlebre a cop de contenidors incendiats? Avui la bestia, que tindria 121 anys, hauria canviat l’enriolament per la indignació.