Un amfibi criminal

Tot i que potser encara no té la plena aprovació dels acadèmics més puristes, el cert és que, de mica en mica, la novel·la negra ha deixat de ser un subgènere literari considerat més aviat pobre en tots els sentits per convertir-se en un fenomen desitjat, capaç de bellugar masses i d’atraure lectors i autors de primera fila, una realitat que fa uns quants anys era molt complicada d’imaginar. I com acostuma a passar sempre, en aquest camí, com en qualsevol altre aspecte de la vida, hi ha visionaris que van tenir la capacitat de veure l’escletxa molts anys abans que la resta de mortals i que s’hi van abocar sense pensar-s’hi gens. Aquest seria el cas d’una de les més sòlides editores de novel·la negra del país, l’Anik Lapointe, una canadenca que estudiava literatura francesa del segle XIX, que va aconseguir una beca i que va acabar aterrant a la Barcelona olímpica de l’any 92. L’any 93 començava a treballar a Acantilado amb Jaume Vallcorba. L’any 2001, quan RBA desenvolupava els seus plans d’expansió i la van fitxar com a editora, va arrencar amb la col·lecció negra i pionera del segell i sota la seva direcció també es va crear el premi RBA, una maniobra empresarial de primer ordre, amb guanyadors il·lustres propis i provinents d’altres editorials com Francisco González Ledesma, Andrea Camilleri, Philip Kerr, Harlan Coben i Patricia Cornwell.

Allí va ser on es va començar a veure amb força precisió el bon ull, la saviesa i la raça editora de l’Anik. Sortint de la zona de confort, d’un anar fent sense complicacions, ella decideix jugar-se-la i aposta amb ganes i força risc per autors com Ian Rankin i Dennis Lehane, escriptors que aleshores eren pràcticament desconeguts aquí i que aconsegueix transformar-los en èxits. Però quan de veritat esclata tot el seu potencial és quan passa a les files de Salamandra. Allí crea i dirigeix Salamandra Black, un segell absolutament personal, construït amb llibertat total que la converteix en probablement la millor editora de novel·la negra del país. Arrenca fort, amb risc, fent bona aquesta idea de fons que guia les històries criminals a l’hora de reflectir el realisme, la psicologia humana, la vida amb les seves virtuts i els seu defectes i, com a bona editora, acaba aconseguint que el seu catàleg sigui, en certa manera, una projecció de la seva pròpia personalitat, de la manera d’entendre l’emoció, la passió i la força d’una bona història, vingui d’on vingui i sigui com sigui.

L’agost del 2014 presenta el primer llibre, Galveston, el debut literari de Nic Pizzolatto, el creador de la complexa i reeixida True detective. Després vindrien La entrega de Dennis Lehane, La mujer de un solo hombre, d’A.S.A. Harrison, i més endavant s’atreviria amb títols com No apagues la luz, de Bernard Minier, i La granja, de Tom Rob Smith. Quedava definitivament clar que Salamandra Black seria una destinació indiscutible per a tothom que estimés la novel·la negra.

I de fet, ara, amb quasi set anys de vida, es pot traçar una línia perfecta que indica una progressió ascendent i aquell punt quasi alquímic i misteriós que fa que cadascun dels títols, sense tenir aparentment res a veure amb els altres, els reforça, els complementa, els ajuda a formar part d’aquest tot altament personal i intransferible que és la col·lecció a la vegada que identifica un ADN propi que neix només del batec i de la intuïció de la seva directora. I en aquest sentit, si un lector curiós es capbussa als mars de Salamadra Black, hi troba tota mena d’emocions i de sorpreses que no tenen ni edat, ni gènere, ni temps, ni procedència geogràfica. Hi ha llibres com Muertos en la estepa, d’Ian Manook, ambientat a Mongòlia; visites al Japó que van d’El lagarto negro, d’Edogawa Rampo, un dels referents de l’època daurada, al recent Seis cuatro, de Hideo Yokohama, un best-seller contemporani de primera línia; un referent que compartia èxit amb Le Carré com Lionel Davidson i Bajo los montes de Kolima; Jane Harper que situa el seu Años de sequía a Austràlia; Ambrose Parry, el matrimoni format per Chris Brookmyre i Marisa Haetzman que retraten l’Edimburg del segle XIX a La corrupción de la carne i Carlos Zanón amb Tarde, mal y nunca.

Dubto que hi hagi algun amant de la novel·la negra que no conegui aquesta personalíssima col·lecció, però si per casualitat n’hi ha cap, no hauria de trigar gaire a deixar-se seduir per la personalitat discreta però contundent de l’Anik Lapointe i la seva Salamandra Black.