Incansables

Un any després de notificar-se el primer cas Covid a Catalunya, deixo per a les hemeroteques el balanç, necessari i just, del que ha representat la pandèmia, per posar la mirada sobre allò que passa, avui i ara, al meu voltant. I observo com tothom lluita, amb més o menys forces, per tirar endavant. De prop, veig la propietària d’un bar que serveix el cafè sempre acompanyat d’un somriure i d’una bona paraula; l’amiga que no es resigna a tancar les portes del negoci i que s’ha hagut de reinventar per sobreviure; la parella que ha tingut un fill (sí, enmig d’una pandèmia!) i que inunda de fotos les xarxes socials; els avis fent mans i mànigues per poder veure i estar amb els seus nets; els mestres que cada dia acullen generosament els seus alumnes i les famílies, que els els deixen fent-los confiança. No vull deixar d’esmentar la gent que està en procés de dol, els malalts que fan rehabilitació per recuperar-se de les seqüeles del coronavirus, els professionals de la salut que treuen forces d’on no n’hi ha per continuar atenent els pacients, les persones que s’han vist abocades a anar als bancs dels aliments i els empleats de tots els serveis essencials complint cada dia amb el seu deure. Som incansables; talment com si només es tractés de sobreviure i d’esgarrapar moments de felicitat. De fet, tot això, amb pandèmia o sense.