Antonio López y López

Antonio López y López, nascut el 1817 a Comillas, a la província de Santander, va morir a Barcelona el 1883. Un any més tard, l’Ajuntament de Barcelona va erigir una estàtua en honor seu com a homenatge de la ciutat. Aquesta estàtua va estar durant molts anys a la Rambla de Catalunya, i va passar després a estar davant de l’edifici de la Llotja de Barcelona. Fa tres anys el mateix Ajuntament de Barcelona, acompanyat d’entusiastes de la persecució de personatges que no consideraven dignes, acordaren la retirada de l’estàtua.

L’esclavatge és un dels pitjors pecats de la humanitat. Tots els homes i dones som iguals i, per tant, no hi pot haver diferències i menys aquelles que suposin una pèrdua de la llibertat i la supeditació d’una persona a una altra. El racisme és absolutament condemnable.

Ara tornem al marquès de Comillas. Un historiador correcte no pot presentar la figura del marquès de Comillas 138 anys després de la seva mort sense tenir en compte la figura de mossèn Cinto Verdaguer, molt lligada a la d’Antonio López. Mossèn Cinto, el poeta de Catalunya, va dedicar els següents versos al marquès quan aquest va morir:

“Del mar de Catalunya en la ribera / s’arrelà de Cantabria un arbre altiu / ombra donava a la marina entera / des del pont de Barcino al seu nadiu... /...De tes records quin més t’avé a complaure / Avuy que ja alsas ta brostada al cel? / ...Mos dies més feliços no me’ls donà la glòria ni el plaher / Sinó l’orfe, lo pobre, ‘ls malaltissos / que prengueren mon tronc per respatller”.

Mossèn Cinto va estar a les ordres de la Companyia Transatlàntica, una de les empreses creades pel marquès que feia el recorregut de Barcelona a Cuba i Puerto Rico. Fou durant un d’aquests viatges que mossèn Cinto començà la redacció del poema èpic L’Atlàntida, una de les seves obres més importants. Després passà a viure al Palau Moja, que Antonio López va comprar i reformar a la Rambla de Barcelona. Un palau que encara existeix. Mossèn Cinto va actuar com a capellà de la família durant molts anys.

Antonio López era un negrer, però va ser també un protector de mossèn Cinto. Afegim-hi que, a més de la Transatlàntica, va ser el fundador de grans empreses catalanes: el Crèdit Mercantil, el Banc Hispano Colonial i Tabacs de Filipines. La seva filla Isabel López Bru es va casar amb Eusebi Güell i Bacigalupi, una de les grans personalitats catalanes del segle XIX, mecenes d’Antoni Gaudí. A Cuba, durant el segle XIX, la societat catalana i espanyola tenia tota ella esclaus que treballaven al seu servei i que eren, de fet, els criats de la casa i no crec que actuessin com el protagonista de La cabana de l’oncle Tom de l’escriptora nord-americana Harriet Beecher Stowe. L’esclavatge era per desgràcia normal en aquella època, com ho era en l’època en què sant Pau recorria l’actual Turquia. Es va extingir gràcies a la intervenció del govern de la Gran Bretanya a finals del segle XIX. A Barcelona hi havia senyores que tenien negrets esclaus a les seves ordres, però els tractaven amb una total correcció, tot i que no podien deixar aquella casa.

Antonio López ofereix dues vessants: la del comerciant negrer, en la que era una activitat gairebé normal i tan fastigosa com la de l’esclavatge, i després la d’una figura a Barcelona molt més moderna i molt més acceptable. Les dues no es poden separar. Si es va fer desaparèixer l’estàtua d’Antonio López, és que també s’hauria d’enderrocar el monument a mossèn Cinto Verdaguer?