Pensant en l'endemà

Aquesta setmana la paraula més pronunciada és mobilització i a hores d'ara sembla ser que serà unitària i, fruit d'això, també multitudinària. Però crec que ens equivocaríem si penséssim que amb això ja hem complert. Per això entenc que la feina de veritat comença l'endemà. Per què jo no em conformo amb la paraula de Zapatero que tot s'acabarà arreglant. Ni em conformo ni me'l crec. Potser ara ja toca parlar de veritat del dret a decidir. Parlar obertament d'independència i fer la pedagogia i divulgació necessària perquè tothom pugui opinar i pronunciar-se. Fracassada i avortada l'aspiració d'una Espanya federal tenint clar a més que no assolirem lo concert econòmic l'única via possible per aconseguir justícia econòmica i política per al nostre poble és l'autodeterminació. Crec que si els mitjans fessin lo paper que els toca, aquesta fita seria possible. La majoria dels mitjans, però, és curiós, van ressaltar la consulta feta per la Diagonal amb un dotze per cent de participació i un pressupost de tres milions d'euros i ara, la majoria deslegitimen i fins i tot ignoren les consultes independentistes, amb un tant per cent de participació molt més elevat i amb pressupost zero. Això sí, amb lo curro impressionat de molta gent anònima. Vull també denunciar la demagògia barata de les declaracions polítiques que ens volen vendre que mai no havíem tingut tant autogovern. Suposo que aquesta gent mai no havien tingut ordinador, ni telèfon mòbil, ni xofer, ni sous tan suculents, i no em refereixo sols als de Madrid, sinó als que estan a Madrid amb el vot dels catalans. Menció especial també per a aquella gent que critica lo documental Adéu, Espanya? per poc contrastat. Són los mateixos que mai no han criticat la marginació i menyspreu del poder estatal envers el nostre país. Últimament he hagut de dir adéu amb molt de sentiment a persones estimades i properes. Espero i desitjo poder dir aviat, sense rancúnia, però amb fermesa i convicció, adéu, Espanya.