Març polític

El calendari ha començat a córrer després de les eleccions. En els pròxims dies ha d’haver-hi la constitució del Parlament –abans del dia 12– i la investidura –abans del 26–. Teòricament, després la política catalana ha d’anar per feina i no deixar que les carpetes s’apilonin en el futur despatx del president. Caldrà veure si el nou president ocupa el despatx presidencial que Quim Torra no va voler ocupar per entendre que el president legítim era Carles Puigdemont. Entrar o seguir deixant buit el despatx del president Puigdemont serà un gest simbòlic que explicarà per on pot anar el futur executiu català. El gest pràctic seria la ràpida sortida de la presó dels líders polítics del procés. Un tema indispensable per poder negociar entre els dos governs amb el format taula de diàleg o amb el nom que es vulgui. Enmig del soroll s’han sentit paraules tímides i de bones intencions per les dues parts per posar fi al conflicte. Fet difícil mentre el govern espanyol no vulgui entendre que a Catalunya hi ha uns dos milions de ciutadans que demanen un referèndum (un 51% d’independentistes) i mentre el govern català tampoc vulgui entendre que no tots els mals a Catalunya són culpa del govern espanyol. El març polític hauria de ser per fer endreça i engegar la feina. A la constitució del Parlament només parlarà el nou president/a i Ernest Maragall (mesa d’edat), encara que Vox ha anunciat que vol parlar. A la investidura han de parlar els vuit grups i el president/a investit. Caldrà que els discursos siguin entesos i que tot plegat no esdevingui una olla de grills. La situació pandèmica, social i econòmica no està per orgues. Per posar un exemple, hi ha un 40% (oficial) d’atur juvenil a Catalunya. Molts d’aquests joves ja no escoltaran cap discurs del Parlament perquè comencen a creure que els discursos no aporten res a la seva frustració.