Batalles de Farners

L’historiador Edward Gibbon (un clàssic entre els clàssics) ens explica com l’emperador Justinià va gosar interrompre la cerimònia de consagració de l’església de Santa Sofia, a Constantinoble: —”Lloat sigui Déu, que m’ha considerat digne d’acomplir tan grandiosa obra. T’he vençut, Salomó!” Això va ser un desembre del 537, després de sis anys de treballs sense descans. Justinià va tenir sort que TV3 encara es trobava en fase de proves. Si la cadena s’hi hagués ficat pel mig, ja hi pots pujar de peus que tot hauria anat d’una altra manera. Primer hauria sortit la reportera Candela: —”Ja pots comptar, quina cúpula! Sembla una còpia de la del Panteó d’Agripa...” I el reporter Ivan hauria replicat: — “I el temple de Jerusalem, què? Si va acabar trinxat, després de morir Salomó! Els bizantins us passarem la mà per la cara...” Tot seguit en Roger de(s) Gràcia hauria posat pau mirant fixament a càmera: — “Tranquils. Sereu vosaltres qui decidireu el monument que més us agrada i passa a la gran final, on ens veurem les cares i...”. I Justinià, és clar, esperant assegut el veredicte, que s’hauria fet esperar fins a tenir enllestit un programa especial per a cretins. Ai, TV3! Un mitjà que ha col·laborat com cap altre a infantilitzar i reduir la societat catalana a la mediocritat, ara desplaça el valor de la meritocràcia a les pedres callades dels monuments. La batalla de les absurditats. Millor aquest monestir o aquell altre? Quin castell talla el bacallà? Guanyarà aquesta casa modernista o la de l’altra banda? Per sort Santa Coloma no entra en aquest despropòsit. Tant l’ermita de Farners com el castell que la senyoreja queden deslliurats de la categorització de monumentalitat i, doncs, se salven d’entrar en conteses d’aquesta mena, que no tenen ni cap ni peus. Continuaran fent la seva allà dalt, al terrat de la ciutat, com qui hi estén la roba de la Història. Cada dia, uns quants colomencs continuaran pujant-hi per si els manca alguna cosa i una vegada a l’any el poble s’hi aplegarà per embolcallar-los d’estimació més que no pas de xovinisme. I serè, amarat d’una discreta bellesa, l’entorn continuarà omplint de natura els ulls del caminant, que en baixarà amb un poema de Vinyoli entre llavis i al cor, la determinació necessària per afrontar la batalla monumental de debò, la de la MAT. Fins que el crit ressonarà a dalt de la muntanya: “Hem estat dignes d’impedir tan grandiosa agressió. Red Elèctrica, t’hem vençut!”