‘Exitus’

En un reportatge sobre els soferts hospitals i el personal que els atén –que atén els que hi porten desarborats–, en un gir de la càmera, veig escrita la paraula exitus en una de les portes. Exitus, d’exitus letalis, més o menys “sortida mortal”, que, per anar per feina, els metges han abreujat en l’equivalent a “sortida”. Sortida del món dels vius cap a l’Hades que sigui; o a cap: “Morta la cuca, llibertat i tapa’t”, que diu en Quim Federal. No cal saber llatí per endevinar-ne el significat perquè l’anglès fa dècades que l’ha popularitzat: exit, llatinisme dels anglòfons que, com tothom sap, vol dir el mateix encara que correntment indiqui la sortida d’uns grans magatzems o d’un cine; amb un lleu eslàlom mental tothom endevina que es refereix als que han emprès l’aventura de la Commedia... o que s’han difuminat en el no-res. Fa pocs mesos vaig llegir el mot exitus en la penúltima línia en què, després d’unes quantes explicacions en l’argot dels metges, concloïen que una persona molt estimada havia deixat de viure. Té un punt d’eufemisme que escau a aquesta prosa cientificotràgica dedicada a qui heu perdut definitivament.

Definitivament? Quan sense voler heu de tractar amb la mort de prop, de més sense ser-ne “de l’ofici” –funeraris, sanitaris–, suposo que a tots se’ns dreça magistralment la segona de les grans preguntes del tercet que diu d’on venim, on anem i què menjarem avui per dinar. Aquella pregunta (i resposta?) que solem tenir confitada al rebost del magí. És a dir, i anant al gra: ¿ens tornarem a veure amb la persona que estimàvem tant que en el moment de l’exitus i ara mateix li intercanviaríem els papers? Els de les religions ho tenen enllestit: el creient Gandhi va resoldre que la vida present seria una burla cruel si la mort no fos el preludi d’una altra vida. I els ateus també, és clar. Però els que un dia vam optar pel camí de l’agnosticisme (Huxley, Russell...), en aquest coll d’ampolla que la mort propera ens fa passar, pel cap baix tornem a dubtar entre la buidor “racional” de la ultratomba i els pensaments que la poblen; no pas de sants Peres amb la clau ni d’incomptables Verges, sinó de sinuositats nirvàniques que acaronen la nova residència amable de qui –en el nostre cas– la filla ha situat com una estrella més del cel. Que hauria eixit d’aquell cos definitivament bell perquè seguint el seu desig serà incinerat. Confesso que, com en la cançó d’A. Yupanqui, personalment tinc curiositat per saber el què del més enllà –o el què no–. Desitjaria –desitjaríem, segur–, com Benedetti, retrobar-nos al somni compartit i recordar que estàvem, estem, i sobretot que estarem, junts.

I, ja que em ve de passada, diré que a nosaltres l’exitus d’aquest ésser entranyable es va fer esperar 60 hores des del moment en què ja era sanitàriament irrecuperable. Però les lleis actuals no permeten cap acceleració del final definitiu i només els tractaments pal·liatius us acompanyen per esperar que, com Jesús però al revés, trigui tres dies i dues nits a deixar de respirar. L’extint no pateix, només i evitablement pateixen els que vetllen aquell cos esperant la rendició darrera. No és pas el popular virus que ha afectat l’estimada que hem perdut a casa, però sí que la Covid ha multiplicat situacions similars arreu, i –l’embut mortal és calcat– per això m’he embolicat a parlar-ne en aquests mesos en què, seguint Turguénev, la mort és la vella història que sempre resulta nova per a tanta gent que ha hagut de transitar pels seus corriols, aquest any de més degoteig mortuori del que l’estadística habitual diu que toca.

La mort a tocar, enllà de reflexions àtiques, també us deixa fer coses que la perspectiva potser us dificultaria o us emplenaria els ulls de llàgrimes. N’explico una i tanco aquesta intromissió que m’he atrevit a perpetrar perquè sento que s’ha fet socialment més propera. Més amunt he aparcat la incineració, voluntat de la nostra benvolguda. Amb el cotxe d’un amic recollim les cendres al tanatori encarregat. Van en una urna, i l’urna en una bossa, ambdues impersonals, decorativament neutres. Pago amb targeta com si recollís un electrodomèstic reparat. Reprenem el vehicle i anem a esmorzar perquè és hora, jo amb la bossa agafada per les anses. Enllestits, miro els horaris, compro el bitllet i pujo al tren. Hi ha poca gent i deixo l’urna al seient del davant. Arribats, baixo i camino amb la bossa com si vingués de comprar. A casa, deixo delicadament el saquet a terra. Esperarem tres dies que ens avisin del cementiri perquè –sempre seguint el desig manifest– les cendres facin definitivament companyia a les dels pares. Tot això només es pot fer amb una certa indolència en els primers moments, quan encara no hem assumit la magnitud de la tragèdia, que diu Monzó.