Set segles divins

Era la tardor de l’any 1985, a Figueres. Presentàvem un llibre premiat en el IV Premi Just Casero de novel·la curta, i en el llibre es feia referència a la Divina Comèdia. Quan va acabar la presentació, en el diàleg amb els assistents, un senyor figuerenc em renyà perquè jo deia “Dante”, en castellà, i no “Dant”. Em sap greu, el senyor figuerenc va quedar una mica fotut quan li vaig respondre que jo deia “Dante” en italià, en la variant toscana original.

M’ha vingut al cap ara i ho he recordat amb detall, perquè estava pensant en la redacció d’aquest paper que pretén contribuir en petit (en “vol gallinaci” que diria Pla) a commemorar els set segles de la mort del gran Dante Alighieri. Set-cents anys, i la Divina Commedia es llegeix molt arreu i s’estudia encara més. A Itàlia i concretament a la Toscana, festa grossa durant tot aquest 2021, és clar. Enguany és també el bimil·lenari de la mort de Publi Ovidi Nasó, el poeta romà que escrigué sobre amor, dones abandonades i transformacions mitològiques. Per això la Società Dantesca, que des de Florència no para en la promoció i expansió de Dante, ha engegat un estudi que serà pura meravella, valorant tots els aspectes possibles, científicament rellevants, de les relacions entre Dante i Ovidi. S’ha descobert que Ovidi segurament fou la font principal per a la composició de la Commedia, a més de les altres tradicionals fonts d’inspiració.

És l’obra d’un escriptor polític compromès que ataca els vicis i defectes, les corrupcions i enganys dels condemnats a l’Inferno, exalça la lleialtat, l’amistat i els sentiments nobles dels qui són al Purgatorio, i deixa per al Paradiso l’excel·lència de l’ésser humà, la bondat, la rectitud i la generositat. Ens hem acostumat a escoltar que una visió horrible, una desgràcia catastròfica o alguna manifestació molt funesta de la natura, és “dantesca”. Caldria dir-ne, però, que és “infernal”, perquè Dante té poc a veure amb tot això. I en tot cas haurien de pensar (els que hi creuen) que la glòria de Déu també és dantesca, queda evident en les tercines del Paradiso.

Boccaccio, que afegí l’adjectiu Divina a la Commedia i és un dels primers comentadors de la gran obra, explica que uns joves florentins es reien de la vestimenta deixada que Dante portava sempre a sobre. I els diu que era normal aquella brutícia i descurança en un home que entrava i sortia de l’Inferno quan volia.