Aquella arcàdia dels setanta

Ara que sembla que la pandèmia fa que moltes persones descobreixin l’irresistible encant de la ruralitat, no deixa de sorprendre el paral·lelisme amb la situació que es va donar cinquanta anys enrere, quan, cansats de la vida aclaparadora que es patia a les ciutats, molts joves van iniciar el viatge cap a una arcàdia allunyada de la corrupta civilització. I feien coses molt estranyes, segons la gent. Vivien en comunes, intentaven restaurar cases vençudes pel temps situades allà on Crist va perdre l’espardenya, vestien de forma estrafolària, volien salvar els arbres, deien fer l’amor lliure, fumaven herbes i es banyaven al riu despullats. A molts pobles els van conèixer com “els peluts” o “els hippies”, i no es va entendre que aquells nois i noies moguts per l’esperit llibertari, amants de la festa, contraris als convencionalismes i als sistemes de valors i creences dominants, intentaven construir una societat oberta, amb espais de trobada i activitats creatives, impulsant totes les formes possibles de l’art, buscant noves fonts de subsistència i generant alternatives des de la dissidència. Anys setanta, sobre la misèria política, sexual o espiritual van imaginar el seu propi model i van apostar per l’antimilitarisme, el pacifisme, l’ecologia, el feminisme, van canviar les relacions socials i malgrat les crítiques i alguns fracassos van deixar empremta. Un moviment que ja té la seva història, la que narren amb els seus noms, cognoms i expressions diverses Pau Lanao i Narcís Selles en el llibre La contracultura, editat recentment dins la col·lecció dels Quaderns de la Revista de Girona.