Frederica estima la revolució

Vivia acompanyada de la Maria, en un pis petit, carregat de llibres i de records d’un barri perifèric de Tolosa del Llenguadoc. Els veïns la coneixien com madame Esgleas, i mai va abandonar el somni de la revolució. Havia perdut una guerra, patit l’exili, estava mig cega i tenia el cap clar. Si no la coneixies ningú diria que aquella senyora d’aparença fràgil havia estat la primera dona que va exercir de ministra de la República. Es deia Frederica Montseny i havia convertit la lletra i la paraula en les millors armes de lluita contra la ignorància i l’autoritarisme. Com a responsable de Sanitat, va modernitzar el sistema i va promulgar la primera llei d’avortament, la qual cosa la va enfrontar als membres masculins del govern. Lúcida i poc donada a l’especulació, en una entrevista publicada a Presència el maig del 1988 assegurava: “Le Pen és una mena de feixisme populista. No em ve de nou, perquè la història sempre es repeteix, ja que, per regla general, cíclicament tornen els mateixos fenòmens socials i polítics; el que varien són les formes de lluitar contra aquests fenòmens. Per això m’estimo més la revolució, mai l’acceptació sense protestes, sense el combat per la dignitat i per no anar a remolc dels alts i baixos econòmics del sistema capitalista.” Demà, Dia Internacional de la Dona, les televisions públiques de Catalunya, el País Valencià i les Illes reivindicaran la seva figura política i humana en el biotip de la lluitadora anarquista que hagué de renunciar als ideals per enfrontar-se al feixisme. (Frederica Montseny, la dona que parla, 22 h)