Correlat de la llengua

El pessimisme és un assumpte de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat, és una fórmula freda que va deixar escrita Antonio Gramsci, filòsof italià, i que ens recordava Imma Merino aquí mateix fa poc. La periodista, a més, evocava que l’aforisme venia de Romain Rolland, el premi Nobel de literatura que, més càlid, deia: el pessimisme de la raó quant a canvis positius per a la majoria, contrasta amb les ganes –supervivència?– de millora. Gramsci, home de parti pris, anava més lluny: odiava els indiferents –i tan passius com som, recordava Salvat-Papasseit. Concloent amb l’italià: si el món mundial perjudica la majoria de les persones, com és que ningú –o massa pocs– no hi fa res? Explicació del comunista: burgesia, administració, judicatura... imposen la narcotització del públic, la massa, que deia aquell. I quan la tensió augmenta –quan el cràter vomita més lava, diria Juliana– apareixen els monstres, és a dir els feixismes del temps de Gramsci, i... del d’ara.

Correlat gramscià de la llengua catalana. Diverses accions bèl·liques amb la rereguarda d’administració, jutges i policies, al llarg de tres segles han reduït a un, ara mateix, exigu 25% els “ciutadans de Catalunya” que en són usuaris correntment. Seguint els venerats francès i italià esmentats, com és que “la majoria” no hi ha fet res o quasi res? Sí: els darrers 150 anys hi ha Renaixença, modernisme, noucentisme i resistencialisme lingüístic durant els franquisme. Però quan més usuaris del català s’han perdut ha estat durant el que uns en diuen “transició” i d’altres “règim del 78”: del 1975 fins al 2021 hem passat del 50% que quedava al 25% actual. Hi ha la gran massa de nouvinguts d’Espanya, de Sud-amèrica, de l’Àfrica, de l’est europeu, d’Orient, que només podien ser atrets per una llengua que fos i semblés necessària de veritat, i no un idioma que s’ha percebut com a ornamental. I generalment tots tendim al mínim esforç. I una Generalitat de fireta –un “govern” sense poder real en tantes coses i en assumptes de llengua també– només ha pogut presumir d’una gran fantasia: la immersió lingüística escolar, en bona part una fal·làcia. La prova del nou és que no pas tots, però bona part dels “immergits” –els de menys de 50 anys- ni saben ni volen expressar-se en català, i alguns ni l’entenen. “Optimisme de la voluntat”: del reducte lingüísticament assetjat també la majoria indolentment s’ha rendit. Qui enceta una conversa en català amb un desconegut? Quants canvien al castellà si algú els respon en qualsevol llengua que no sigui el català?