Diàleg i confrontació

Per si no en tenien prou, se’ls ha girat una feinada, als campions del diàleg, per granítica que sigui la seva voluntat. Ja cal que sigui de pedra picada. I no en parlem de la que se’ls presenta als capdavanters de la confrontació, per intel·ligent que la vulguin. Tenen raó els uns que mai mai s’ha resolt cap conflicte polític sense diàleg. Per tant, aferrats a la mesa, encara que només sigui un cop l’any, que a l’altre costat no hi hagi ningú i que ens haguem d’empassar gripaus com elefants. I també en tenen, de raó, els altres, perquè mai mai cap dret ha caigut del cel, regalat. Per tant, aferrats a la confrontació, encara que a l’altre costat es vulgui fer passar bou per bèstia grossa i que en diguin intransigència o, quan els convé, violència. Sense confrontació, el diàleg és xerrameca. Sense diàleg, la confrontació és donar cops de cap a la paret. Ja s’ha dit: diàleg i confrontació no són contradictoris, haurien de ser complementaris. Fins aquí la teoria. A la pràctica, de portes endins, diàleg i confrontació s’han usat com a arma llancívola entre les forces independentistes i, de portes enfora, se n’han fet un tip de riure. A la pràctica, cada vegada que el PSOE de Sánchez té una oportunitat de demostrar que el diàleg que predica és cert, respon amb una ganivetada i el PSC s’hi posa de perfil. Cada dia un nou exemple. Així, el lamentable paper que ha fet al Parlament Europeu s’entronca amb aquella promesa electoral de ficar el 130è president de la Generalitat a la presó i el control sobre la Fiscalia de què presumia es tradueix en un acarnissament inhumà contra els presos polítics. Quina feinada per al nou govern, per si no en tenia prou!