Més humà, massa humà

Tenir un nou assaig de Josep Maria Esquirol a les llibreries és una festa. Com cada vegada que qualsevol dels nostres filòsofs mira de fer camí acompanyant-nos en el pensament. En l’exercici de pensar, de qüestionar o de construir. Ho hauríem de celebrar i d’agrair. Acostumats a no controlar les nostres vides, a les limitacions i els vertígens per anar tirant, veure el seguit de preguntes aparentment senzilles que planteja Esquirol, ajuda a aturar-nos, a escoltar i escoltar-nos. Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita, títol que juga amb el massa humà de Nietzsche, pregunta sobre com et dius?, d’on vens? O què et passa? I agafa la funció dels pregoners per fer créixer la seva particular conspiració, la del desert. La de la reflexió sobre la vida, la mort i l’actuar. Ser més humans ara que arribem a Mart, ara que es parla d’intel·ligència artificial. Anar a Mart, i anar al més essencial del que ens fa humans. “Quina paradoxa més trista –diu Esquirol– aspirar i creure poder anar més enllà de l’humà i fer curt en humanitat.” No veure que l’horitzó més important no és el que va lluny enllà, sinó el que va més endins. Però ja fa massa temps que nedem en la superfície. Esquirol demana que fem l’esforç de quedar-nos amb el més nuclear, i fer quelcom de bo. L’humà, més al costat de la responsabilitat que del poder. I la dolcesa confrontada a la fredor inhumana. La dolçor política, que lliga amb civilització, amb la prioritat de la paraula i de les lleis per damunt de la violència i la brutalitat. I això no s’hereta, s’ha de promoure i garantir. Celebrem-ho i busquem paraules amables per dir-nos, per no fer d’aquesta vida un pas terrible. Un gran pas per a la humanitat.