Clar i castellà

Espanyolitzats com estem, i sotmesa com està la política catalana a l’espanyola, potser és normal que ara a tots ens sembli que hem d’estar pendents de què passa al Gobierno d’Espanya, a la Comunidaz de Madrid, a Múrcia o ves a saber on. A mi, què volen que els digui, no és pas que em preocupi massa; em cau lluny, geogràficament i mentalment. M’interessa, és clar. Només faltaria. Com saber què li passa a Macron o qui substituirà la Merkel, que com diu Francesc Cabana unes planes més endavant és l’única líder sòlida que ens queda a Europa en aquests moments. Però que m’interessi no vol pas dir que n’estigui pendent fins al punt que veig que n’està pendent segons qui, perquè ja fa temps que –tristament– vaig arribar a la conclusió que als catalans amb Espanya ens passa allò de tanto monta, monta tanto; que tant és que governin uns com altres que sempre hi sortim perdent. O és que amb el govern socialista (i de Podem) han notat res diferent de quan governava el PP; més enllà, és clar, de promeses i més promeses? Ahir els analistes polítics ja parlaven dels efectes que el terratrèmol de Múrcia i Madrid tindrà per a Catalunya, i es dona per fet que tots aquests moviments al tauler polític espanyol endarreriran (encara més, és clar) possibles indults o reformes del Codi Penal. I que la taula de diàleg (ara sí, ara sí, que ve, que ve) també es pot endarrerir. Som una colla d’ingenus. Òmnium s’ha passat el cap de setmana recollint arreu de Catalunya signatures en favor d’una proposta de llei d’amnistia, i avui mateix els representats d’ERC, JxCat, el PDeCAT (felicitats, per cert, pels resultats del 14-F) i la CUP registraran la proposta al Congrés dels Diputats. Som optimistes, nosaltres. Ahir mateix, quan encara no estava ni presentada, el secretari d’organització del PSOE, el ministre Ábalos, ja deixava clar quan els socialistes acceptaran una amnistia: mai. “Sempre hem manifestat la nostra posició en contra (...); estem disposats a acceptar casos particulars, però mai l’amnistia”, deia. Mai. Clar i castellà, ho va dir. Quants cops de porta més ens calen, abans no ens adonem que la solució passa pel que fem aquí, i no allà?