El mateix replà

Trobo que és massa aviat per fer una lectura d’aquest any que hem passat –i encara passem– sota els efectes de la pandèmia. I, sobretot, per valorar-ne les seves conseqüències a tots els nivells. Tot i això, és cert que ja hi ha institucions que ho fan per mirar de tenir una fotografia el més real i aproximada possible de la situació, malgrat que també sabem que surt moguda i distorsionada. No és definitiva perquè encara no s’ha acabat. Entenc, però, que és important per als científics tenir aquesta informació per poder preveure i anticipar-se a fenòmens que puguin aparèixer més aviat que tard. D’aquesta capacitat premonitòria, vaticinadora, d’avançar-se per no haver de recular com a societat, en parlàvem l’altre dia amb en Salvador Macip. I ho fèiem a propòsit de la novel·la de ciència-ficció. Macip, a part de la seva condició de científic, desenvolupa des de fa anys una altra feina, la d’escriptor. I se serveix d’aquesta eina, la ficció, per fer entendre i interpretar molt millor la realitat als lectors i plantejar aquelles hipòtesis que la rigorositat científica no li permet quan porta la bata blanca. Macip, com Jules Verne, fusiona ciència i ficció, sense perdre el tremp narratiu. Sap trobar la manera de combinar l’ entreteniment amb la difusió dels coneixements del moment. I així és com la ciència-ficció s’anticipa i vaticina el que passarà. Val la pena llegir aquestes novel·les perquè ens parlen de com la ciència canviarà les nostres vides i l’impacte social que tindrà el seu ús o mal ús en els pròxims anys, no gaires. No cal imaginar, vivim en una realitat que té un peu a cada banda. Perquè tant la ciència com la ficció conviuen al mateix replà.