La lliçó moral d'una merescuda victòria

La celebració popular de la victòria dels de la Roja al Mundial de Sud-àfrica es va generalitzar immediatament després del partit arreu de l'Estat, Catalunya inclosa. L'anomenada tècnicament selecció absoluta va conquerir la copa del campionat jugant a futbol amb consciència d'equip i amb una extraordinària exhibició de fair play, fins i tot en ocasions difícils, en què els jugadors eren provocats i agredits només perquè ho feien millor que el rival. Aquests nois de diverses procedències, geogràfiques i també de clubs que solen estar a mata degolla, com el Barça i el Madrid, que tan bé s'entenien, tant sobre la gespa com durant la concentració, ens han donat una lliçó magistral de convivència i eficàcia, precisament quan la situació més ho demanava. Al marge d'eufòries patriòtiques d'un sentit o d'un altre, de titulars agressius, de desqualificacions personals i col·lectives, de decebedores i irritants sentències, els qui més motivaven els més profunds sentiments espanyolistes, sans i alegres o excloents i bel·ligerants, al marge de banderes i de consignes, els campions del món ens han ensenyat que les coses no surten bé perquè sí, sinó perquè darrere hi ha factors tan essencials com el ferm propòsit de fer-ho bé tots plegats, la voluntat d'entendre's oblidant algunes diferències i la certesa de ser uns magnífics professionals (exemplar l'abraçada de Valdés, que no havia jugat ni un minut en tot el campionat, a Casillas). En Xavi Hernández, el jugador de Terrassa sobre el que ha pivotat aquest equip i que se sent orgullós de jugar en la selecció espanyola, va fer que la senyera fes una volta d'honor a l'estadi davant de milers d'aficionats i de milions de teleespectadors d'arreu del món. Llàstima que molts polítics, i alguns mitjans de comunicació, siguin tan refractaris a aprendre i a admetre que sí hi ha diferències. I a acceptar el dret dels que no són, o no pensen com ells, a poder-ho expressar lliurement, a demostrar-ho, a viure-ho. I, sobretot, a saber conviure-hi.