Les trinxeres

Els desastres de la política s’uneixen a la mar de fons de la pandèmia. Els primers agreugen els altres. Si en pèssimes condicions es tracta de combatre la Covid-19, els nostres deficients governants emprenen la tasca amb els pitjors instruments. Sembla com si el vell consell de la burgesia catalana hagués inspirat la genètica de la política espanyola d’avui: “El fill amb menys talent, a la política.” Ni més ni menys és la collita dels nostres suposats prohoms i dones que il·lustren l’actual desgavell polític. No hauria cregut mai que tornaria a viure un clímax social semblant al dels anys quaranta de la postguerra, tot i que amb menys esperança.

A ningú el poden sorprendre les dades de referència. N’hi ha per espantar-se, si ens atenim a la seva entitat i a la seva simbologia. L’analítica no garanteix un excés d’expectatives. Veiem els fets: un terç de les empreses espanyoles (pimes i autònoms) podrien desaparèixer i un atur disparat de més de 5 milions de persones deixen entreveure nuvolades molt fosques sobre el futur de la societat. Els ERTO han estat un pal·liatiu que només endarrereix la destrucció d’un altre milió de llocs de treball; nombrosos grups hotelers en venda; més de 130.000 establiments d’hostaleria a punt de tancar o definitivament tancats, etcètera. La conclusió és demolidora: tota una classe mitjana nascuda entre els anys 1965 i 1980 s’enfonsa, i en el millor dels casos es desconstrueix per incrementar les masses necessitades que nodreixen les cues de fam de Càritas, Creu Roja, les parròquies de l’Església catòlica, que la mesquinesa dels “solidaris” del comunisme ataquen o menyspreen. Hi ha qui té la convicció que al comunisme i als chavistes podemitas acullen tota la vagància que no respon a l’esforç, se non è vero, è ben trovato.

Algú pot sorprendre’s que s’hagi esfumat l’esperança? Que necis són els polítics que creuen que el poble és cec i sord davant un diluvi de falsedats, vituperis i mentides que diàriament ens prodiguen. Si el poble guarda silenci és perquè pateix. Si existeix avui cert marasme és perquè aflora la tempesta perfecta. Si no fa justícia pel seu compte, és només perquè tem les represàlies. No obstant això, deu suïcidis es produeixen cada dia i sis de cada deu ciutadans pateixen depressió o simptomatologies psíquiques. La letal combinació de la “pluja àcida” política, del mamoneo dels governants, de la injustícia dels favoritismes, del descrèdit de tota autoritat, amb l’eclipsi de tantes llibertats, sota el pretext de la pandèmia, ens aboquen sense cap mena de dubte al màxim exponent de decadència després de la Guerra Civil.

Els instituts de polemologia i prospectiva xifren ja en dues dècades el procés de deteriorament i decadència de la nació espanyola. Un trencament històric que esbocinarà la cohesió social i la projecció de futures generacions. Podria ser aquest la fi del destí tràgic de la democràcia?

Culpables són aquells cecs i indocumentats polítics que ens retornen al “progressisme” de les dues Espanyes d’Antonio Machado. Culpables són les elits que abandonen el vaixell per tal de salvar els seus estris i patrimonis en bancs estrangers i en fons internacionals d’inversions. Culpables són els il·luminats que enganyen els seus fidels amb el fals independentisme. Culpables són aquells que prodiguen l’insult en els parlaments i neguen la mirada a la realitat. Culpables són els partits polítics que profereixen falses promeses i s’enfonsen en els aiguamolls de corrupció i interessos egoistes, la voluntat i esperança dels seus votants. Culpables són aquests farsants que, lluny de promoure el bé comú dels ciutadans, procuren pel seu interès egoista a costa del desmantellament de l’estat del benestar. Culpable és aquesta prostitució del sistema que fa prevaldre l’egòlatra instrumentalització del “discurs” per damunt dels interessos socials. Culpable és el gestor de la política de màrqueting en lloc d’implementar l’autèntica acció de governar.

Finalment, culpables són aquests mal anomenats estrategs de la nomenclatura dels partits que posterguen el bon govern a les pures aparences, a les ocurrències nocives, al pervers retorn a les trinxeres de la confrontació entres feixistes i comunistes. Aquest progressisme i la carència d’ànima de Pedro Sánchez ens han tornat de nou al maleït forat de les trinxeres. La tempesta perfecta dels necis.