La unitat catalana

El calendari parlamentari farà que després de la gran manifestació de dissabte els grups polítics catalans s'hagin de pronunciar sobre el grau d'unitat en contra de la sentència de l'Estatut i en favor de vies noves abans al Congrés que no pas al Parlament. Demà comença el debat de política general, en què hi haurà resolucions, i almenys fins divendres no es farà el ple extraordinari sobre la sentència al Parlament. Tota una estratègia, perquè hauria estat preferible que els debats fossin a l'inrevés. Primer, el del Parlament, i després, el del Congrés. Perquè així es podria demostrar a la cambra baixa el grau d'unitat catalana. Dir què es vol i com es vol que sigui Catalunya. I anar-hi units. Aleshores, tot allò que es digués i es demanés tindria més crèdit. Perquè amb dubtes i desunits, a Madrid només hi arriba el soroll d'una gran manifestació, i encara distorsionat, ja que els dos partits majoritaris es retreuen que el malestar dels catalans és degut, segons el PSOE, al fet que el PP presentés un recurs en contra de l'Estatut, i segons el PP, al fet que Zapatero va enganyar els catalans quan es va comprometre a acceptar el que no podia acceptar. Un diàleg de sords que la majoria de les vegades demostra que ni l'un ni l'altre no ha entès res o bé que la maldat fa que el seu desig sigui el de l'Espanya unida. Ara per ara, la unitat catalana al Congrés no és fàcil. L'arc parlamentari té tres-cents cinquanta diputats, i Catalunya, sense comptar-hi els diputats catalans del PP, que es mostren contraris a diferenciar-se, té trenta-nou parlamentaris. Pel fet que la política espanyola prefereix quantificar més que qualificar, són pocs. Molt pocs per demanar una reforma de la Constitució o la renovació del TC, o per ser escoltats bilateralment. Tot plegat, comptant que tots vint-i-cinc diputats del PSC a Madrid s'avindran a separar-se del PSOE.