Tribuna
Ocupacions
Vivim uns temps en els quals el domini d’una nació sobre una altra ja no s’expressa en una forma d’ocupació territorial sinó a través de mecanismes d’ocupació capitalista. La crisi de l’euro i del deute sobirà desplegada durant la passada dècada va posar de manifest com el domini de la República Federal d’Alemanya sobre els estats perifèrics de la Unió Europea, inclòs l’Estat espanyol, a través de la imposició de mesures d’austeritat que garantissin l’estabilitat monetària i el retorn dels rescats, va resultar molt més efectiu que la invasió militar sobre bona part del continent impulsada pel III Reich durant la Segona Guerra Mundial.
De manera similar, és probable que la República Popular de la Xina no tingui cap incentiu per iniciar un atac a gran escala sobre Califòrnia per apropiar-se de totes les seves riqueses que, en bona part, són intangibles derivats de l’economia del coneixement, però en canvi pot exercir una influència molt més profunda amb la compra de bons d’algunes de les empreses amb seu en l’esmentat estat americà i també de deute públic emès pel tresor dels Estats Units, fins al punt que, abans de la crisi global del 2008, alguns economistes havien vaticinat que el daltabaix financer es podia produir per una venda massiva de deute públic nord-americà fins aleshores en mans de tenidors xinesos.
Sota aquests paràmetres, la situació catalana del present es podria descriure com la rèmora d’una antiga ocupació territorial exercida per l’aparell de l’Estat espanyol en el marc d’una ocupació capitalista que afecta el mateix Estat espanyol. Més enllà de les raons sociopolítiques i culturals que expliquen el rebuig atàvic al moviment independentista per part de les oligarquies estatals, l’horror a un estat català s’expressa en el fet de no poder continuar amb l’extracció de recursos que permeti cobrir el deute descomunal en el qual aquest mateix centre de poder espanyol ha incorregut davant l’ocupant capitalista per mantenir la seva estructura de dominació social i nacional.
En paral·lel, el tancament de files a favor del govern espanyol per part de tots els estats membres de la Unió Europea i de les institucions comunitàries també s’explica pel pànic que causa un implosió del Regne d’Espanya a conseqüència de la ruptura catalana i de la impossibilitat de satisfer les exigències financeres imposades pels tenidors públics i privats del continent. Privar Espanya del vint per cent del seu PIB implicaria condemnar-la a la fallida tècnica i a precipitar una allau de fallides que podria arribar a perjudicar el cor del poder polític i econòmic europeu: la República Federal d’Alemanya.
Sols en aquest context es pot entendre que bona part dels eurodiputats alemanys de les grans famílies polítiques conservadora, liberal i fins i tot socialdemòcrata sucumbissin a les pressions espanyoles i votessin a favor d’aixecar la immunitat parlamentària del president Puigdemont i els diputats Toni Comín i Clara Ponsatí. No deixa de ser inquietant que aquest ampli sector de representants alemanys votessin per propiciar un resultat, l’extradició del president Puigdemont, que havia rebutjat un dels seus tribunals (el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein).
També és alarmant que els eurodiputats alemanys al·ludits menystinguessin els dictàmens d’òrgans de les Nacions Unides de garantia de drets fonamentals que demanaven l’alliberament immediat de dirigents independentistes com Junqueras, Sànchez i Cuixart empresonats pels mateixos delictes que s’imputen a Puigdemont. Per primer cop d’ençà de la Segona Guerra Mundial (i després de tota la barbàrie que el règim nazi va causar), polítics alemanys han mostrat una actitud obertament hostil contra el dret internacional dels drets humans.
Si el resultat de l’ocupació capitalista ha de ser l’abandonament dels valors fundacionals de la Unió Europea i de la lluita per la seva preservació en els seus estats membres (i no sembla que aquesta tendència s’hagi de contenir mentre, per exemple, la UE conclogui grans acords en matèria d’inversions amb la República Popular de la Xina com ha succeït aquest hivern), el procés d’integració ha perdut el seu sentit i probablement camina cap a la seva condemna.