Depèn de la Lluna

Em dius que la derrota permanent és inviable. Que potser aquesta columna serà més joliua, que algun dia pujaré al carro d’Epicur, que qui sap si la Lluna m’acabarà sent favorable. Em sap greu dir-te que encara no, que hauria de passar quelcom sublim per provocar l’esclat, com el d’aquells exoplanetes de què em parles en hores petites, quan els nens dormen, el vi passa sol i els carrers exhumen secrets. Les ganes de menjar criden la gana: parlar amb tu és un viatge epidèrmic i mental en floració. Amb les dues mans t’acolliré la pedra turquesa que portes penjada al coll, just a l’alçada del plexe solar, i la lleparé sense profilaxi que intoxiqui. Transfusió d’energies. La tindré uns minuts dins la boca, saliva calenta, neurones orbitant, i dispararem l’alquímia. El flirteig telefònic, a falta de foc real, és de fogueig, però alhora s’afigura com l’únic espai de llibertat que ens permeten. Quan et blindes, em parles de la nebulosa d’ull de gat, la constel·lació del drac que sembla un disc blau, l’estrella draconis gegant i taronja. I jo acullo la teva fantasia mineral perquè et respecto i perquè em sembla una oferta megatendra. No m’han demanat mai que llepi una turquesa. Una turquesa! El desig ens crema a les mans, com un reiki involuntari. Acumulem mèrits i volem dir-nos les coses a granel. Adeu a les dosis homeopàtiques. Batejar-nos en pagà voldria una litúrgia que ara mateix ens és negada. M’entens fins quan no vull que m’entenguis. Que tu i jo ens estiguem protegint et sembla l’acte més bonic de tota la humanitat. I exageres, perquè ets poeta, però sí que fas diana al nucli de la interlocució: el llenguatge, quan és compartit, crea mons impossibles, especula vides tranquil·les, fa créixer horts imaginaris i, sobretot, crea lligams més sòlids que l’ametista latent al cor del Montseny, la muntanya violeta.