L’altre matalàs

Per la carretera que mena des del nucli de Romanyà de la Selva fins al puig d’Arques, en un desviament a mà esquerra, hi ha un camí que porta al mas de can Llac. És un entorn escaient, sobretot amb el bon temps, perquè és arbrat, amb aigua abundosa. Sovint s’hi podien trobar colles passant la tarda amb bona companyia, compartint beguda i aliment, mentre la mainada feia de les seves, sense allunyar-se gaire de la masia. Ara aquest costum ha decaigut, és clar, per les normes per evitar la pandèmia.

En aquell antic mas hi habitava des de feia molt temps un matrimoni. Tots dos d’edat avançada, amb algunes peculiaritats ben curioses: qualque succés devia haver passat temps enrere entre la parella que els havia provocat una enemistat profunda. Sols en aquell indret, tot i vivint sota el mateix sostre, cadascú es feia el menjar, es rentava la roba, es feia el llit, s’escombrava el seu tros, i cultivaven i collien els fruits i els llegums en dos horts, per separat. No es parlaven, si no era imprescindible. I així anys i més anys enmig de la soledat.

Una colla de persones que estiuejaven a Romanyà, una tarda, programaren arribar-se fins a can Llac per berenar. Una senyora major que coneixia l’estadanta, li digué amb afecte: “Mare de Déu, la Siseta, tant de temps aquí a dalt! I això que de jove us havíeu estat a Barcelona, a servir. Ara ja no us hi acostumaríeu!” La dona se la va mirar amb ulls profunds i li contestà: “A les bones coses, una s’hi acostuma molt de pressa!”

Aquella anciana enyorava encara els seus anys joves, quan havia compartit el clima bulliciós de Barcelona.

Un temps més tard el vell emmalaltí. Avisaren els serveis mèdics i l’ingressaren a l’hospital de Palamós. Va romandre allà molt temps estirat en un llit, mentre el mal feia el seu curs.

Una tarda l’anà a visitar a l’hospital el que per aquell temps era president de la Cambra de Comerç i que més tard va ser senador, Francesc Ferrer i Gironès. Amb la seva família tenen casa a Romanyà i havien anat a trobades al mas Llac. Després d’interessar-se per la seva salut i de tenir-hi una bona xerrada, Ferrer li diu: “En fi, si puc fer res per vós...!” El vell contestà: “Sí, senyor Ferrer: voldria que damunt del matalàs del llit me n’hi posessin un altre.” “Que no esteu prou còmode?” “No és pas això... Fixi’s: el llit és al costat de la finestra per on es veu allà lluny el perfil de les Gavarres, però no arribo amb la vista a la mida, i només veig la fusta de la finestra, el bastiment. Amb un xic més d’altura podria contemplar la muntanya tot el dia!”

Desig que es va complir, i el bon home passà els seus darrers dies més enlairat al llit, amb la vista fixada en la imatge llunyana d’aquelles muntanyes que ell tant havia recorregut, cultivat i estimat.