Digues gràcies

Últimament quan estic amb amigues i conegudes, si algú em dedica un afalac i provo de passar-hi de puntetes, em diuen taxatives: “Digues gràcies.” I tot seguit m’expliquen que les dones hem d’aprendre a acceptar els mèrits amb el cap alt, i dir clar i fort: gràcies, ho sé, m’ho mereixo, em sento bé i tranquil·la de rebre aquest afalac, per altra banda ben just i necessari. Segurament no saben, les meves col·legues, que és el mateix que em deia la meva mare, nascuda l’any 26 i que va viure les misèries de la postguerra, que quan algú em donava alguna cosa: una galeta, una beguda, uns dinerons, i jo em mirava la mare esperant instruccions, ella, contundent, em deia: “Digues gràcies.” Sempre vaig atribuir aquest esperit a la misèria de la guerra, a arreplegar el que pogués, una incapacitat de rebutjar res que a mi, sobretot si no tenia gana, m’incomodava. Hi havia alguna cosa de misèria antiga, de pobresa que per a mi l’allunyava d’una dignitat que el seu present ja li permetia.

També m’incomoda avui el seu digues gràcies, tot i que és benintencionat, feminista i amb anhels empoderadors, bàsicament perquè trobo a faltar un món més subtil, més juganer, més sofisticat. També més autosuficient; jo sé qui soc, què faig, les intencions que tinc, com m’he preparat; qui ho sàpiga veure, bé; qui no, també. Cal aprendre tard o d’hora que l’única persona que no pots defraudar és a tu mateixa. I el més important: aprendre que el que fas no té cap mena d’importància excepte per a la teva pròpia vida, per a sostenir el temps de viure. M’agrada la modèstia, també la falsa, el pudor, les ganes de no donar-se importància, però igual que ens polaritzem per no haver de pensar gaire, també veig que van desapareixent els matisos, els símbols en els tractes. Tot és com més contundent, més intens, més blanc o negre. Digues gràcies, digues no, digues sí, digues ni parlar-ne, i si pot ser amb una octava més alta del que fa falta perquè ningú s’ho perdi; aquesta contundència em resulta una mica agressiva. Així és molt difícil la seducció intel·lectual, l’argument elegant, les insinuacions sofisticades. Recordo una nit, escoltat a La Faràndula el Lluís Llach, jo era molt jove, de sobte una persona del públic va cridar molt fort: “Guapo!” I ell va contestar: “Gràcies pel teu mal gust.” Em va semblar una manera fantàstica de donar les gràcies, i res a veure amb un gràcies de broc gros i mirada curta.

Sé que no És fàcil ser dones, reivindicar, detectar les injustícies, avançar en drets i anomenar realitats que no s’han mostrat. Sé els perills: el primer, la invisibilitat; després, els clixés, els menysteniments, la dificultat de ser, estar i de comptar. L’altre dia, a una dona que estimo molt, li vaig recriminar que en una entrevista que li havien fet –es dedica al món de la música i les ha passades magres amb la Covid– potser havia estat massa dolça, que havíem de reivindicar l’enfadament, la ràbia, la capacitat d’indignació, que són atributs fonamentalment masculins, que quan un home s’emprenya es que mereix estar enfadat i que si nosaltres ens enfadem ens diuen histèriques, que ens hem d’atorgar la capacitat d’alçar la veu, de ser rebels... Ella em va contestar que no li interessava això, que ella si no li agrada una cosa, marxa, però que no fa el número, no crida, ni alça la veu, que no li interessa. Jo li vaig dir que feia el mateix, que si en un lloc no em tractaven bé ja no hi tornava. Que aquesta també és la nostra forma de cridar: marxar, ignorar, desatendre. No és fàcil, insisteixo, i jo tinc mil contradiccions, i em consolo pensant que la coherència és un atribut de les matemàtiques i no de les persones.

No ho sé, però diria que entre tants digues gràcies i tants emprenya’t, algunes no ho tenim tan clar, i insisteixo, hi ha aspectes de la vida en què es pot ser clar des de la subtilitat, en què pots marcar els teus límits des d’un cert pudor, en què pots rebre elogis amb un cert compungiment més còmode que una suficiència convençuda. En tot això vaig recordar una entrevista que van fer a la Maria Mercè Marçal, en la qual posaven en valor que era una dona rebel, i parlaven insistentment de la seva rebel·lia, sobretot per aquell vers tan famós de ser tres voltes rebel, i ella va dir, amb l’estranyesa de tothom, que rebel ja era una paraula de la qual no se sentia tan a prop, perquè ser rebel volia dir lluitar contra un mur i tenir sempre present el mur, allà davant, que era donar-li molta importància, i que ella aspirava a fer la seva. Jo també noto que tinc ganes de fer la meva, de no haver de parlar molt cada 8 de març –com cada any he tingut més propostes de les que he pogut atendre–. Deixeu-me dir gràcies així, com el Llach, dir: “Gràcies pel teu mal gust”, sense que una dona molt més jove que jo m’alliçoni cada vegada de la meva incapacitat per a rebre afalacs; li diria: vols que parlem de la teva incapacitat per a la subtilitat?