Presses

La gestió del temps esdevé decisiva en la política, la diplomàcia, la justícia o els conflictes socials i ciutadans, perquè aquells a qui afecta una situació exigeixen celeritat i els que es creuen estalvis prefereixen afrontar-los a poc a poc. Dels carrerons de la pandèmia, la vacunació o la formació del govern voldríem sortir-ne tan ràpid com fos possible, però la pressa i els condicionants exteriors no ens haurien d’equivocar l’estratègia ni desencertar la direcció de sortida als últims trams.

El concert del Sant Jordi va ser un bon experiment, però poc generalitzable. El mateix dissabte, la cultura popular recordava que ja du un any en blanc. La mobilitat de Setmana Santa pot dur-nos la quarta onada per la lenta vacunació. Exemples que amb prou feines albirem com sortir del túnel. Madrid té pressa i organitza festes al carrer, atreu turisme estranger de borratxera, obre portes de bat a bat... Això sí, en sortirà amb el doble de percentatge de morts que cap altra autonomia. No és per estar-ne satisfeta, presidenta Ayuso.

Catalunya pateix, com tothom, la pressa per les vacunes. L’estratègia d’immunitzar el personal sanitari, educatiu i de seguretat sense excepcions per als no exposats, ha contribuït a endarrerir la protecció de grups d’edat vulnerables i ens situa en percentatges de vacunats més grans de 70 anys i de 80 a la cua de l’Estat. La fatiga pandèmica reclama més velocitat en la vacunació i potser algun viratge en l’encertada estratègia catalana inicial, vist l’escàs compliment d’entrega d’algun proveïdor de vaccins i la barrera dels 65 anys per subministrar l’Astra.

I pel que fa al govern, l’emergència econòmica, social i sanitària requereix pressa, solidesa i mirada llarga. Cicatritzar ferides anteriors abans de pactar, preveure escenaris de repressió i travar objectius, sembla encertat per evitar més discrepàncies, però també adaptar-se a la celeritat del moment. Si són dies, millor que setmanes, perquè del 14-F i del 52% de vot independentista ja gairebé ni ens en recordem.