Qui fracassa?

Hem de deixar de carregar-nos a l’esquena els fracassos dels altres, que prou feina tenim amb els propis. Quan un fill suspèn, per exemple, el fracàs és únicament seu. Ni de la mare que s’ha fet pesada insistint que deixi el cony de màquines i es dediqui a estudiar, ni del pare que fot quatre crits, impotent, o que aposta per no dir-li res, a veure si així s’hi posa tot sol. Quan un amic s’entrebanca, la culpa no és teva, sinó de l’amic que s’entrebanca. Tu pots ser allà, al seu costat, recollint-ne els bocins escampats com el cervell de Hemingway després del tret. Avui en dia, moltes criatures han de carregar amb el fracàs sistemàtic dels seus pares. Veus canalla transformada en moneda de canvi després d’una separació. És llastimós. Deia Shakespeare que algunes caigudes són el mitjà per aixecar-se cap a situacions més felices. Cursi, molt, però és veritat que, quan te la fots, tard o d’hora reacciones. Per collons. La sensació de bloqueig i l’ansietat consegüents a un fracàs no s’han de transferir a ningú: hi ha qui fracassa i, en comptes de canviar, se sumeix en un estat de rebuig cap a si mateix abans d’utilitzar la frustració per aprendre alguna cosa. El fracàs és un assumpte personal, intern, intransferible. Caure no és cosa dels altres, sinó teva. En exclusiva. I cal aprendre a no arrossegar culpes cristianes, que ja fa massa segles que transportem creus corcades amunt i avall. Viure sense fallar és utòpic. Molts diuen que la clau de l’èxit és el fracàs, i que tocar fons és essencial per arribar al cel, però això només són collonades inventades pels manuals d’autoajuda.