Investidura a la vista

Vaig seguir ahir el debat de no investidura d’Aragonès (em sembla que el vaig seguir més atentament jo que no pas alguns dels diputats, que cada cop que els enfocaven les càmeres els veia mirant el mòbil) i, més enllà que cregui que és el que toca, em va semblar veure-hi alguns moviments que em fan pensar que tenim la investidura a la vista. “El que podem fer avui no hem d’esperar a fer-ho d’aquí a dos mesos, ni dues setmanes, ni dos dies”, va acabar dient el gairebé president Aragonès en acabar la seva intervenció, aquest cop farcida de 51%, de presos i d’exili, reconeixent “victòries a dins i a fora de Catalunya” i citant Puigdemont, Junqueras i fins i tot Torra. No ho havia fet Borràs amb Torrent. Em va semblar que ahir no tenien motiu, els diputats de JxCat, per no aplaudir la intervenció d’Aragonès; si no era, és clar, perquè ja havien decidit d’abstenir-se i els podia semblar contradictori. Facin via, doncs, a posar-se d’acord. Pregunta: si com repetia ahir Geis, i han dit diferents dirigents de JxCat, no hi haurà noves eleccions però encara veuen l’acord de legislatura molt lluny, és que es plategen fer com la CUP el 2016 i facilitar la investidura d’Aragonès cedint-los els vots que calguin però quedant-se a l’oposició? No ho sé. Només sé que ens cal investidura. Ni que sigui per no donar la raó als Illes, Albiachs i Carrizoses, que cada cop que parlen ens vaticinen l’apocalipsi. Un desastre, un cataclisme, ens diuen que es viurà a Catalunya si hi governa l’independentisme. L’exministre Illa (en realitat l’efecte Illa ha estat l’efecte Iceta, perquè és ell qui ara està assegut al Consell de Ministres) va arribar a dir gairebé en la mateixa frase que l’independentisme només era el 25% de la població i a parlar, en canvi, d’una Catalunya dividida (?). Ja no saben què dir. Curiós, per cert, que ahir fossin Carrizosa i Fernández els qui més parlessin de Waterloo. De cada tres frases, en una sortia la paraula Waterloo. Ells sí que s’ho haurien de fer mirar, no? I nosaltres, posats a fer, potser revisar el paper que fem cada cop que Vox obre la boca. Em va quedar la sensació que la millor manera de plantar-los cara és ignorar-los. I ni respondre’ls.